A una noia de Stuttgart que dibuixa molt bé, la primera vegada exposava, un crític d’art li va dir sense mala intenció, només per estimular-la: “Té dots i és expressiu, el què vostè fa, encara que li manca fons”.

La noia no va entendre què volia dir, el crític, i de seguida va oblidar la seva observació. Però, l’endemà passat, el diari duia una ressenya del mateix crític, on posava: “La jove artista té un gran talent, i els seus treballs agraden molt al primer cop d’ull; però és llàstima que hi hagi una manca de fons”.

La jove, aleshores, va començar a reflexionar. Va mirar-se els seus dibuixos i va remenar les carpetes antigues. Va mirar-se tots els dibuixos i també els que tenia a mig fer. Llavors va tancar els pots de trempa, va eixugar les plomes i se’n va anar a caminar.

Aquell vespre estava convidada. Semblava que la gent s’hagués après la crítica de memòria, tots repetien allò del gran talent i que els quadres ja agradaven molt a la primera ullada. Però quan la noia parava l’orella als murmuris de rerefons i als qui tenia d’esquena, podia sentir: “De fons, no en té gens, ve’t aquí. No és dolenta, però malauradament no té cap fons”.

Durant tota la setmana següent, la jove no va dibuixar res. Va restar emmudida dins a casa, no deixava de rumiar i només tenia una sola idea al cap que li tenallava la resta de pensaments i se’ls engolia com un pop abissal: “Per què no tinc cap fons?”

L’altra setmana, la noia intentà tornar a dibuixar, però no en va treure més que esbossos esguerrats. De vegades no aconseguia ni un traç. A la fi tremolava tant, que no podia ni ficar la ploma al pot de trempa. Llavors es va posar a plorar i va exclamar: “Sí, és, cert, no tinc cap fons!”

Durant la tercera setmana va començar a consultar toms d’art, a estudiar les obres  d’ altres dibuixants, a recórrer galeries i museus. Va llegir llibres sobre teoria de l’art. Va entrar en una llibreria i va dir al venedor que li donés el llibre més profund que tingués en existència. Es va endur una obra d’un tal Wittgenstein i no li va servir de res.

En una exposició al museu municipal, Cinc-cents anys de dibuix europeu, es va afegir a un curs d’escolars guiats pel seu professor d’art. Tot d’una, davant d’un esbós de Leonardo da Vinci, la noia es va avançar per a preguntar-li: “Dispensi. Em podria dir si aquest dibuix té fons?” El mestre li va fer una ganyota i va respondre: “Escolti, senyora meva, si es vol fúmer de mi, s’haurà de llevar més d’hora!”, i tota la classe va esclatar a riure. Ella, en canvi, se’n va anar cap a casa i va plorar amargament.

D’ençà d’aleshores estava cada vegada més estranya. Gairebé no sortia de la seva habitació de treball i tanmateix no podia treballar. Prenia píndoles per a no dormir, sense saber a fi de què havia de restar desperta. I quan estava cansada, dormia a la mateixa cadira perquè tenia por de ficar-se al llit, atemorida per la profunditat de la son. També va començar a beure i deixava el llum encès tota la nit. Ja no dibuixava. Quan un marxant de Berlín li va telefonar per a demanar-li alguns dibuixos, li va sortir amb un: “Deixi’m en pau! Jo no tinc fons”. De tant en tant modelava amb plastilina, però res de determinat. Solament hi enfonsava les polpes dels dits o feia boletes. I se li veia molt deixament; ja no tenia cura de com es vestia i tenia el pis abandonat.

Els seus amics se’n van preocupar. Deien: “Hem d’estar per ella, ha caigut en una crisi. Pot ser una crisi anímica, o artística, o bé és una crisi de caire econòmic. En el primer cas, no s’hi pot fer res; en el segon, ha de passar-ho, i en el tercer podríem organitzar una col·lecta per a ella, però probablement li faria vergonya”. Així, doncs, es limitaven a convidar-la, a sopar o a festes. I ella sempre s’excusava amb l’argument que tenia feina. No treballava mai, però, tan sols seia al seu estudi amb la mirada perduda i modelava amb plastilina.

Un dia se sentia tan desesperada d’ella mateixa que va acceptar una invitació. Després, un noi a qui agradava va voler acompanyar-la a casa amb la intenció de dormir amb ella. I la noia li va dir que molt bé, perquè ell també li agradava; només que en tot cas s’hauria de fer el càrrec que no tenia fons. Tot seguit, el noi va marcar distàncies.

La noia, que abans havia fet uns dibuixos tan bonics, va decaure visiblement. Ja no sortia, no rebia ningú, amb la falta de moviment es va engreixar, amb l’alcohol i les píndoles va envellir abans d’hora. La seva casa va començar a fer olor de resclosit, ell mateixa deixava una flaire agra.

Havia heretat trenta mil marcs, que van donar per a viure tres anys. En aquest temps, una vegada va fer un viatge a Nàpols, ningú no sap en quines condicions. El qui li dirigia la paraula només rebia un barboteig incomprensible de resposta.

Quan se li van acabar els diners, va estripar i foradar tots els seus dibuixos, va pujar a la torre de la televisió i va saltar daltabaix dels cent tranta-nou metres de fons. Però, com que aquell dia feia un vent molt fort, no es va estavellar contra l’asfalt de la plaça de la torre, sinó que va ser empesa més enllà de tot un camp de civada, fins al marge del bosc, on va caure als avets. Va morir a l’acte, malgrat tot.

La premsa sensacionalista va aprofitar el cas agraïdament. El suïcidi en si, la seva interessant carrera, el fet que es tractés d’una artista que havia estat tan prometedora, que a més a més era molt bonica, van tenir un gran valor informatiu. L’estat del pis va resultar tan catastròfic que se’n van poder fer fotos pintoresques: milers d’ampolles buidades, rastres de destrucció pertot, quadres esquinçats, grumolls de plastilina a les parets, fins i tot excrements als racons! Van arriscar-hi uns segons titulars i encara un article a la pàgina tres.

Als fulls de cultura, el crític esmentat al començament va signar-hi una nota en què es mostrava consternat que la jove hagués pogut acabar tan malament. “Cada vegada esdevé trasbalsador per als qui restem”, escrivia”; haver de contemplar que una persona jove i talentosa no trobo la força d’afirmar-se al medi. Amb el foment estatal i la iniciativa privada no n’hi ha prou, allà on es tracta prioritàriament de tota una dedicació en l’àmbit de les relacions i d’un seguiment entenimentat en el sector de les arts. Amb tot, sembla que l’individu ja porta el germen que el conduirà al tràgic final. Perquè, dels seus primers treballs, que encara eren aparentment naïfs, ¿no se’n desprèn aquell trencament espantós, que ja es llegeix en la peculiar tècnica mixta tan profitosa per al missatge, aquella rebel·lió interna, tortuosa, que s’encastella en forma d’espiral i que porta al mateix temps una alta càrrega d’emotivitat, aquella rebel·lió evidentment útil de la criatura contra el propi jo? ¿Aquella nefasta, gairebé diria: inexorable pressió de fons?

Patrick Suskind

Anuncis