Em deixo caure a cadira de l’escriptori. És una vergonya, això és un escèndol. Fa trenta anys que sé llegir. No molt, però he llegit alguna cosa, i tot el que me’n queda és el record força insegur que al volum segon d’una ferma novel·la de mil pàgines algú es mata d’un tret. Trenta anys llegint en va! Milers d’hores de la meva infantesa, dels meus anys joves i madurs passades llegint, sense guardar-ne res més que un gran oblit. I no és que aquest mal vagi minvant, no; al contrari, s’agreuja. Quan ara llegeixo un llibre, n’oblido el començament abans que no arribo al final. De vegades, la meva força retentiva no abasta ni per a la lectura d’una pàgina. I així vaig saltant de paràgraf en paràgraf, d’una frase a l’altra, i aviat arribaré al punt de poder copsar únicament paraules soltes que s’escolen de la foscor d’un text sempre desconegut, que al moment de ser llegides s’encenen com un estel fugaç per a enfonsar-se tot seguit al tèrbol Leteu de l’oblit total. En les discussions literàries, ja a estona que no puc badar boca sense caure tremendament en ridícul, en confondre Mörike amb Hofmannsthal, Rilke amb Hölderlin, Italo Calvino amb Italo Svevo, Baudelaire amb Chopin, George Sand amb Madame de Staël, etc.  Quan busco una citació que em balla a la memòria, passo dies consultant perquè n’he oblidat l’autor i perquè, durant la recerca en les obres desconegudes d’autors completament estranys, em recordo i a la fi m’oblido del que buscava en un principi. Com em puc permetre, en un estat mental tan caòtic, de respondre la pregunta de quin llibre en especial ha canviat la meva vida? Cap? Tots? Algun? Doncs no ho sé.

Però potser—penso així per consolar-me—, potser en la lectura (com en la vida) amb les alteracions i els canvis abruptes no n’hi ha per a tant. Potser llegir, més aviat, és un acte d’impregnació en què la consciència queda completament amarada, però d’una manera tan imperceptiblement osmòtica que ella no s’adona de procés. El lector que pateix amnèsia in litteris sens dubte sofreix canvis a través de les lectures, però no ho veu perquè, en llegir, també s’alteren aquelles instàncies crítiques del seu cervell que li podrien dir que ell canvia. I per a algú que escriu, la malaltia probablement seria fins una benedicció i tot, gairebé una condició indispensable que el preservaria davant el temor paralitzant que infonen les grans obres literàries, i tanmateix li facilitaria una relació gens complicada amb el plagi, sense la qual cosa no es pot crear res d’original.

Ja ho sé, és un consol sorgit de la necessitat, un consol indigne i gratuït, i miro de deslliurar-me’n: no pots resignar-te a aquesta terrible amnèsia, penso, t’has de resistir amb totes les forces contra el corrent del riu Leteu, ja no pots capbussar-te precipitadament en cap text, sinó que t’hi has de mantenir per damunt amb els sentits clars i crítics, has d’extractar, memoritzar, has de fer entrenament de retentiva. En una paraula: has de…—i ara cito un famós poema, l’autor i el títol del qual he oblidat en aquest moment, però la darrera ratlla, la duc inesborrablement gravada a la memòria com a perpetu imperatiu moral—“Has de…”, fa el poema, “has de, has de…”

Tros de suro! Ara m’he oblidat de com fa textualment. Però tant se val; el sentit, encara el tinc ben present. Anava si fa o no fa: “Has de canviar de vida!”

Patrick Suskind

Anuncis