Metroscopia està fent un estudi, encarregat per la Universitat Autònoma de Madrid, sobre els efectes de la crisi econòmica en els barris on hi ha més pobresa i diversitat cultural (acostumen a ser els mateixos). Entre altres aspectes, volen comprovar el nivell de xenofòbia i racisme que s’hi respira. A Barcelona, han decidit entrevistar als veïns d’El Clot i El Raval.

Com podreu entendre, ningú es declara obertament com a “racista”. Fer-ho no està socialment tolerat. De fet, el mot ha perdut el seu sentit original. Gairebé ningú segueix creient en l’existència de diferents races, biologicament distingibles. El racisme genètic, imperant durant la primera meitat del s.XX, fou substituit per una versió més suau i amable. Sense negar la condició humana de les altres ètnies, el racisme cultural les considera inevitablement endarrerides.

En aquest sentit, és interessant l’enquesta feta per Metroscopia. Entrevistant els veïns del Clot, escoltant les seves opinions, què pensen de l’actualitat, com intenten sobreviure enmig d’aquest temporal econòmic, s’endevinen algunes respostes. La més interessant, al meu entendre, s’explica molt fàcilment: el racisme creix quan augmenta la sensació que els immigrants empitjoren la qualitat de vida dels autòctons.

En un context de profundes retallades, els immigrants són el boc expiatori perfecte per justificar mesures impopulars contra el conjunt del sector públic. Mentre existeixen greus problemes per posar noms i cognoms als responsables de la crisi financera, tots coneixem el xinès, o el paquistaní, que viu al mateix carrer que nosaltres, i que ha vingut a Catalunya per pendre’ns la feina.

Per altra banda, també és una conclusió encoratjadora. Si el conflicte es manté dins els paràmetres de la supervivència econòmica, podrà solucionar-se quan aquesta millori. La resolució seria molt més complicada si la problemàtica tingués un origen cultural / identitari.

Quantes vegades hem sentit aquesta frase? “Jo no sóc racista, però…els immigrants reben més ajude /ens prenen la feina / abusen de la Sanitat Pública, etc”. No és paradoxal que les proclamin persones que conviuen amb marroquins, xinesos, equatorians, etc., sense problemes. A nivell individual la convivència és fluïda. El conflicte el trobem en el marc ideològic que aquests ciutadans han construit—força conduïts per partits polítics i grups mediàtics—per explicar les seves desgràcies.

Les persones que combaten el racisme i la xenofòbia no haurien d’estigmatizar els ciutadans xenòfobs. Haurien de treballar per canviar el marc ideològic que domina la seva comprensió del món. Escampar el missatge que són les desigualtats econòmiques, i no la presència de persones nouvingudes, el desencadenant de la seva misèria. Estigmatitzant les seves conductes aconsegueixen reforçar-les.

És cert. Les persones que afirmen “jo no sóc racista, però…”  acostumen a caure en posicionaments xenòfobs.  Al mateix temps, però, es podria formular la frase a l’inversa. “Jo soc racista, però… compro a botigues regentades per immigrants, tolero les seves creences religioses, comparteixo amigablement reunionsde l’AMPA amb ells…”. Sobre aquesta esperança, hem de construir una societat més justa. Tot i que no està mancada d’alguns entrebancs, la convivència entre persones de diferents països és força acceptable. Aprofitem aquest clima d’entesa per focalitzar les responsabilitats de la pobresa en les persones que veritablement les mereixen.

Guillem Carreras. Octubre ’12

Advertisements