Eric Hobsbawm va morir fa una setmana.  Les reaccions foren àmplies i immediates. En un article al diari ARA, Josep Fontana recordava l’immens prestigi adquirit per Hobsbawm a una i altra banda de l’espectre ideològic.  Malgrat mantenir intactes les seves conviccions marxistes—condició que li vetà l’accés a la càtedra en la universitat britànica—tothom reconeix en l’estudi de les quatres “eres” la millor contribució pel coneixement de l’història contemporània.

Qualsevol estudi històric és, al mateix temps, una reflexió sobre els temps actuals. En conseqüència, les reflexions de Hobsbawm sobre el fracàs de l’esquerra política han d’ajudar-nos a entendre millor el fracàs de la socialdemocràcia europea. Més encara considerant la importància que aquest historiador atorgava a l’experiència vital de les persones—com aquestes concebien i comprenien el món, no només quines estructures determinaven el seu comportament—en els seus anàlisis.

Molt resumidament, m’agradaria destacar tres factors presents en l’obra de Hobsbawm al respecte: 1) la pèrdua de sentit comunitari en el sí de l’esquerra política, 2) la transformació en els estils de vida de les antigues classes obreres, i 3) l’error estratègic del progressisme qualificant com a inevitables els seus pronòstics i desitjos ideològics.

La pèrdua de sentit comunitari en el sí de l’esquerra política.  Els partits han perdut contacte amb la gent del carrer. Han professionalitzat les seves estructures, allunyant-los de l’anhel i la percepció dels problemes de la ciutadania. Paral·lelament, la disgregació de la comunitat obrera ha impedit un control estret i constant sobre els representants polítics. Respecte els programes ideològics, i la pròpia honradesa incorruptible dels representants. La societat postindustrial, focalitzada en el sector dels serveis, ha atomitzat els centres de producció. Molts treballadors no comparteixen la seva experiència laboral a la fàbrica, sinó al bar. Per altra banda, la difusió del consumisme com a fenomen de masses ha tendit a separar els modus vivendi de les diferents generacions. Cada generació té la seva pròpia cultura diferenciada.

Transformació dels estils de vida de les antigues classes obreres.  Hobsbawm considera que l’experiència de classe no es conforma només salarialment. Abans que apareixes la societat consumista, la burgesia i el proletariat uns estils de vida radicalment diferents. La societat industrial es basava en una gran acumulació de treballadors. Un exèrcit d’obrers que, mitjançant els sindicats, podien llegir la mateixa premsa, assistir als mateixos espais d’oci, formar-se en els mateixos ateneus, etc.  Dues persones amb uns ingressos similars poden reconèixe’s com estranys. “Actualment—escriu Hobsbawm—els materialistes deterministes es dediquen a la publicitat”. Per altra banda, focalitzant-se únicament en el concepte de plusvàlua, Marx no distingí amb suficient precisió la diferència entre el treball manual i el treball intel·lectual. Molts treballadors han considerat que canviava el seu statuo quan obtenia unes millors condicions laborals. Molts altres s’han vist seduits per postul·lats conservadors quan, gràcies a la font del crèdit, podien comprar una casa, un cotxe, o inclòs tenir accions a la borsa.

L’error estratègic del progressisme. La pròpia lògica del capitalisme, considerava Marx, propiciaria una polarització de les classes socials que, a mitjà termini, afavoriria una revolució proletària. En aquest sentit, l’esquerra política no ha ideat un programa social per a temps de crisi. Durant els anys 60 i 70, considera Hobsbawm, es va abandonar la iniciativa econòmica a la dreta neoliberal. Aquestes inèrcies accentuen el poder de la dreta conservadora precisament quan més vulnerables haurien de ser al fracàs de les seves mesures. Paradoxalment, l’esquerra transformadora s’afebleix quan les condicions de vida de la classe treballadora empitjoren.

Aquestes són les tres reflexions que volia  destacar en l’immensa bibliografia de Hobsbawm.

Guillem Carreras. Octubre ’12

Advertisements