Sorprèn la connotació pejorativa que ha adquirit la paraula “pamflet”. Afirmem que un discurs o una persona és pamfletària quan volem destacar el caràcter sectari, impulsiu, fins i tot violent, de les opinions que expressa. La cultura anglosaxona, més  escrupolosa en el respecte a la llibertat d’expressió, no incorpora aquest deix negatiu en el seu llenguatge. Un pamphlet és un assaig en què l’autor mostra obertament els seus posicionaments socials. Així de senzill.

Si ens hi fixem bé, la distància entre el pamflet i el pamphlet és amplíssima. El primer, en l’Europa continental, serveix per esmentar aquelles publicacions polítiques considerades  simplistes, massa esbiaixades pel contingut excessivament ideològic dels seus arguments. El segon, especialment als Estats Units, fa referència a un manifest mitjançant el qual un ciutadà expressa les seves conviccions ètiques més íntimes. Què és tolerable, què és menyspreable i què és desitjable.

Després d’aquest preludi, podreu comprendre quin goig he sentit entrant a la pàgina web de l’Editorial Proteus! Obrir la secció Col·lecció Repensar i veure com les tres publicacions exposades eren definides: Pamflets. Sincerament, m’ha alegrat i sorprès.

Dins aquesta col·lecció, mereix especial atenció La desobediència civil, de Henry David Thoreau (1817-1862). Personatges històrics rellevants, com ara Ghandi o Martin Luther King, admetien aquesta breu obra com una de les seves lectures de referència. Escassament trenta pàgines en què Thoreau—teòric anarquista—justifica el desacatament contra l’aparell estatal.

La legislació política no pot prevaldre, segons Thoreau, sobre la consciència individual. Totes les persones tenim una responsabilitat indefugible amb la comunitat. La llei no pot actuar com un eximent social. Convé tenir present que, enlloc de generar una moralitat sana, la societat pot normalitzar actituds infames. Els règims totalitaris ens ofereixen exemples dramàtics d’aquesta trista realitat. No actuar, moltes vegades, és l’actuació més perillosa.  En aquests escenaris, les úniques persones que decideixen actuar humanament, ho fan al marge de la llei.

Thoreau predica una doble desobediència civil: contra la maquinària estatal i contra la democràcia parlamentària. Les administracions públiques i el passotisme cívic dels seus conciutadans comparteixen crítiques a parts iguals. Respecte la maquinària estatal, la seva determinació és inequívoca. Cap ciutadà pot col·laborar amb l’Estat si les decisions del govern ataquen els seus principis. Una màxima que predica l’any 1846, quan, en desacord amb l’intervenció militar d’Estats Units a Mèxic i les polítiques esclavistes de l’Estat de Massachussets, deixa de pagar els impostos.

La dissidència política, per altra banda, no només es justificable en contextos autoritaris. La democràcia es perverteix, apunta Thoreau, quan els ciutadans obvien el seu compromís comunitari, limitant-se a confiar en el bon criteri de la majoria social.  Un fragment interessant al respecte:

La votació és un tipus de joc d’atzar, com les dames o el backgammon, amb un suau matís moral. (…) Jo emeto el meu vot, potser perquè penso que és el correcte, però no estic del tot convençut que sigui això el que hauria de prevaldre. Ho vull deixar a mans de la majoria. És només un acte d’expressar dèbilment als homes el teu desig de que s’imposi. Un home savi no deixarà el bé a la sort de l’atzar, ni desitjarà que s’imposi a través del poder de la majoria”

No existeixen actituds neutres. La omissió també és un acte. Qui no treballa per la igualtat social, ho per la desigualtat. Qui no treballa per la independència, ho fa per l’autonomisme. “Qui no comparteix la batalla—escriurà més tard Bertolt Brecht—compartirà la derrota”. Els nostres comportaments, en definitiva, no poden ser mesurats pels discursos, sinó per les conseqüències que generen tots els nostres actes.

Podríem concloure que la defensa del pamphletisme s’aixeca sobre aquesta base. Les persones hem de concentrar totes les nostres energies en defensar allò en què creiem. Negar-nos a ser còmplices de les idees que considerem socialment injustes. Lluny de ser una demostració de sectarisme ideològic injustificat, aquestes petites accions heroiques eleven l’esperit cívic de qui les pràctica.

                                                                                                     Guillem Carreras, Setembre ‘12

Anuncis