La manifestació del 10 de Juliol de 2010, contra la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut de Catalunya, fou multitudinària. Llavors, era lògic pensar que tardaríem molts temps a veure una reclamació que combregués tantes persones. Afortunadament, ens equivocàvem. La concentració independentista de l’11 de Setembre ha superat totes les expectatives imaginables.

La jornada reivindicativa del 10 de Juliol fou un acte reactiu contra uns jutges que havien ignorat la voluntat del poble català. El gran clam independentista de l’any 2012, en canvi, s’organitza com un projecte positiu i vertebrador. Els catalans ja no demanem ser escoltats per Espanya, sinó per Europa. Hem canviat els paràmetres. Ja no ens conformem alternant la frustració i la paciència en les nostres relacions amb Madrid. Ara estem plenament il·lusionats i esperançats per construir el nostre propi Estat.

El poble català, tant procliu a les inconcrecions i les ambigüitats, ha expressat el seu anhel de forma explícita. Desitja la independència. Sobirania política per poder protegir la nostra cultura—especialment la llengua—, recuperar el dèficit fiscal del 9% del PIB català i millorar notablement el benestar dels catans en aspectes tant primordials com la salut, l’educació, les pensions, les ajudes als aturats i les polítiques de creixement, o les  infraestructures.

La convocatòria de l’Assamblea Nacional Catalana (ANC) fou molt clara respecte els terminis per assolir la independència. Si bé la societat civil ja ha començat aquest procés, els dirigents del nostre país—especialment el govern de CiU—l’han de secundar immediatament. Tal com afirmava una pancarta de la manifestació: “No hi ha camí cap a la independència; la independència és el camí”.

El marc autonomista, fortament marcat per una clara agenda recentralitzadora, impedeix assolir qualsevol avanç en l’autogovern. Les estacions intermèdies proposades pels partits catalanistes—pacte fiscal, Hisenda pròpia, etc.—són políticament inviables i jurídicament inconstitucionals. Estèrils i costoses pèrdues de temps. Necessitem governants que emprenguin el camí de la secessió sense més dilacions.

Tots aquells partits que assistiren a la manifestació independentista organitzada per l’ANC aquesta Diada Nacional tenen l’obligació moral d’iniciar el trencament polític amb Espanya. Si s’hi neguen, hauran enganyat i decebut el poble de Catalunya una vegada més. La nostra obligació, com a ciutadans, és obligar-los a emprendre aquest pas tant aviat com sigui possible. El Parlament de Catalunya ha d’obeir el seu poble, no només escoltar-lo.

Tenim molta pressa. La greu crisi econòmica ens obliga a actuar ràpidament. Si bé hem de construir la independència per els nostres fills, ja l’han de poder gaudir els nostres avis. Catalunya ha començat el camí envers la seva sobirania popular, i com deia el poeta Vicent Andrés Estellés, “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”.

Setembre’12

Anuncis