Edicions la Magrana ens ofereix la darrera publicació de Tony Judt. Pensar el segle XX és el resultat de les converses que l’historiador britànic manté amb Timothy Snyder. La primera frase de l’introducció ja ens alerta de la triple vessant de l’entrevista: tractat ètic, testimoniatge històric i llibre autobiogràfic. La seva lectura és un bon homenatge a una mentalitat independent que ens fa qüestionar els fràgils consensos que inunden la nostra actualitat.

 

 

PENSAR EL SEGLE XX

“Unes mesures excepcionals per un moment excepcional”. Amb aquest exercici de retòrica, Mariano Rajoy volgué justificar la retallada de 65.000 M€ de l’erari públic espanyol (curiosament, la mateixa quantitat que requereix el rescat de la banca espanyola). Tot seguit, es vanagloriava de la seva valentia, capaç de presentar unes mesures impopulars que no serien agraïdes pel conjunt de la població Curiosa èpica, aquesta que justifica el dolor causat als demés, i no a un mateix! Més enllà de facilitar la feina dels humoristes d’El Web negre, Rajoy evidenciava la manca de talla ètica i social que impregna els actuals dirigents polítics. Qualificant com “absolutament necessàries” o “imprescindibles” les mesures preses, s’intenta situar el debat ideològic més enllà de la seva desitjabilitat.

La desaparició de Christopher Hitchens (1950-2011) i Tony Judt (1948-2010) ens ha deixat més orfes per afrontar aquesta perversió del llenguatge. Britànics d’origen humil, els dos estudiaren a Cambridge. Afortunadament, no és la única característica que compartien. Grans divulgadors, foren capaços d’exposar arguments aguts i perspicaços sense rebaixar la claredat expositiva dels seus posicionaments. No podia ser d’una altra manera, considerant el rol que Judt i Hitchens adjudiquen als intel·lectuals. Saben que són perfectament prescindibles sinó assumeixen la seva responsabilitat social. Així mateix, els intel·lectuals—terme en certa mesura elitista, doncs sembla denotar que només ells són els encarregats de pensar sobre la realitat social—no poden limitar-se a mostrar-nos la complexitat d’una realitat aparentment més senzilla. Moltes vegades, han de realitzar l’exercici invers. Refrescar en la nostra memòria els principis més bàsics que constitueixen la societat. Recordar-nos que no podem abandonar l’activitat política a l’opinió dels especialistes polítics, o els think thanks de pressió.

En aquest sentit, Judt insisteix en la necessitat d’utilitzar un nou llenguatge i així poder poder bastir uns pensaments diferents. Denunciar els criteris economicistes—construits sobre la idea d’eficiència i rendibilitat—i adoptar els principis clàssics de justícia i igualtat. Resumint: inserir el llenguatge ètic en el bell mig del conflicte política. Si bé tots els ciutadans hem de compartir uns principis que transcendeixin la nostra pròpia vida, i reforcin el compromís amb les generacions futures, hem d’enfrontar-nos als problemes comunitaris des d’una òptica individual. Oposant-nos al discurs de les possibilitats fàctiques—les alternatives que es consideren impossible, o pitjor, les mesures que s’imposen com “inevitables”—, hem de començar a pensar què és i què no és tolerable. Desentendre’s de la política, fent veure que aquesta no té incidència en les nostres vides, només és una opció plantejable en els règims polítics totalitaris. Quan la manca d’adhesió amb l’status quo és subversiva.

Metodològicament, Judt és conscient que no existeixen lleis històriques que determinin l’esdevenir de les persones. En conseqüència, realitza contínuament un exercici relativista fantàstic. Demostra la temporalitat dels arguments esgrimits pels diferents grups socials, atacant així la “naturalització” de totes les ideologies. S’endinsa fins als orígens de les idees per demostrar-ne la seva reversibilitat. La desconfiança de l’Estat com agent polític despòtic, per exemple, es remunta a l’escola econòmica austríaca encapçalada per Hayek, Von Mises i Schumpeter. En aquest context particular, on es manifesta una plena desconfiança envers l’Imperi Austrohongarès, cobren importància els actuals postulats neoliberals. La Història, en definitiva, és una successió d’etapes encadenades de forma il·lògica i imprevisible. Cada moment històric—“el moment socialdemòcrata”, “el moment neoliberal”—respon a una casuística molt determinada i difícilment repetible.

Influenciat per les tesis d’Isaiah Berlin i Raymond Aron, Pensar el segle XX és una altra defensa del model socialdemòcrata elogiat per Judt. Una tasca que realitza a dos nivells principals: desmuntant els tòpics i reduccionismes que en qüestionen la validesa, i mostrant els avantatges de la seva realització.

Anem a pams. Segons el nostre historiador, l’ intervencionisme estatal en l’economia no deriva, almenys de forma inevitable, en el control dels ciutadans. Just al contrari. La progressiva estratificació de la societat provoca un augment en els índexs de desconfiança envers els veïns i les relacions més pròximes. En aquest sentit, podem entendre perquè els estats més neoliberals han hagut d’accentuar les mesures de control i seguretat orwellianes.

Encara insatisfet, Judt també desmunta el tòpic segons el qual l’administració pública és ineficient, excessiva i costosa. Ens alerta sobre la impossibilitat de mesurar el rendiment de determinats serveis socials. ¿És més bon professor aquell qui aprova més alumnes? ¿Més bon metge aquell qui atén els pacients més ràpidament? La lògica de l’historiador britànic és impressionant sense ser simplista. Ens convenç sobre la impossibilitat de regir segons criteris empresarials determinats serveis públics. Al capdavall, si una empresa es converteix en imprescindible per oferir un bé social—pensem en la xarxa ferroviària, per exemple—sap que pot malgastar els seus recursos, doncs serà rescatada forçosament per l’Estat (com ha esdevingut amb els bancs en l’actual crisi financera).

Respecte els avantatges del model socialdemòcrata, Judt apunta més enllà dels criteris purament econòmics. Una societat igualitària no només és més justa, sinó també més estable. Evita les problemàtiques socials i els comportaments delictius derivats d’ un repartiment desigual de la riquesa  (al capdavall, excepte en casos extrems com ara la fam, som rics o pobres en relació les altres pobres). Seria deshonest, en aquest sentit, repetir les màximes inculcaldes per la intelligentsia neoliberal. Més enllà de considerar el PIB estatal com l’únic criteri de benestar, científicament no es demostra la correlació entre els índexs Gini (que mesuren la igualtat entre els membres d’una societat) i el creixement econòmic d’un Estat. De fet, en la mesura que s’homogeneïtzen les condicions socials de tota la població, i s’amplien les oportunitats vitals d’amplis sectors socials fins llavors exclosos, també és fomenta un augment del capital social d’aquell Estat, i el conseqüent creixement econòmic que se’n derivarà.

Seguint aquests paràmetres, no podem presentar la decadència del model socialdemòcrata com un error de les polítiques econòmiques anticícliques defensades pel keynesianisme. Judt busca les causes de la deriva del model en la manca de perspectiva col·lectiva de l’esquerra política. Les generacions nascudes als anys 50 i 60 ja no perceben l’Estat del Benestar com un avanç significatiu. Accepten els seus drets com un estat natural, i reorienten les seves reivindicacions cap a conflictes identitaris: feminisme, sexualitat, racisme, etc. Si bé són demandes justes, es presenten al marge del conflicte econòmic i tendeixen a disgregar el sentit comunitari de classe. Actualment, apunta Judt, assistim a les manifestacions de la mateixa manera que anem als centres comercials. Com a consumidors. No és difícil comprovar l’estètica festiva i alegre emprada—“batucades”, malabars, eslògans graciosos, performances, etc.—per reclamar drets teòricament importants.

Per altra banda, la destrucció del sistema comunista ha deixat l’esquerra política sense una proposta finalista. Una renúncia empresa abans de l’enderrocament del Mur de Berlin, però que s’accentua a partir de 1989.  Els partits conservadors no es veuen tant afectats per aquesta mancança. Aprofiten els moments de crisi—tal com destaca Naomi Klein a La doctrina del shock—per imposar les seves mesures apel·lant al llenguatge de la “inevitabilitat”. Com a lecció final, la lectura de Tony Judt ens recorda que sempre existeixen alternatives, i que només hem de fer una ullada a la Història més recent més descobrir-les. El llenguatge fonamentalista de la por i la necessitat només pot acabar en tirania.

 

Guillem Carreras. Juliol ’12 @goliadkin

Millenium parlant sobre Tony Judt: http://www.tv3.cat/videos/3174690

Anuncis