Ja deu fer almenys un parell d’anys que una ventada llençà l’última part de la Muralla que es conservava a Santa Coloma, a la cruïlla del Carrer Sant Roc. Les runes es deixaren allà, com a símbol de l’estima que sentim pel nostre patrimoni, fins que l’acumulació d’aigües provocà humitats a la casa dels veïns i es corregí la situació. Si després de tant temps abandonades, aquestes runes haguessin cobrat vida, haurien observat com algun inconscient destrossava un dels poms de les Fonts de les Canelles. Si bé a tots els pobles es fan bretolades, potser no tots responen amb la mateixa indiferència quan es deteriora els seus monuments històrics.

És molt probable que la crisi econòmica que estem sofrint hagi vingut per quedar-se molts anys. Si poguéssim viatjar en la màquina del temps, i tornar al 2008 o el 2009, ens en riuríem d’aquelles prediccions que auguraven que el final de la recessió seria el 2010, o a molt estirar el2011. ASanta Coloma, després de viure quaranta anys del negoci del formigó, aquest any veurem com tanquen les principals empreses o passen per situacions extremadament complicades. En aquest sentit, és molt positiva l’iniciativa “Santa Coloma en transició”, encapçalada pel Toni Rius, que defensa el retorn a una economia local i més sostenible. És molt positiva, sobretot, perquè s’ha concebut com un projecte obert a tothom. Com deia l’últim editorial deLa Segarra, Santa Coloma sempre ha viscut per sí mateixa, i haurem de tornar a fer-ho.

Per tant, caldrà enfortir musculatura. Fer poble. Ser poble. Sentir-nos poble. I en aquest sentit, serà imprescindible aprendre a estimar i valorar tot el patrimoni—que és molt—que tenim a Santa Coloma. Perquè l’escola pública de primària s’anomena CEIP Cor de Roure? Quins mèrits—no explicats als alumnes, durant el seu pas—va fer el Mossèn Joan Segura i Valls perquè li dediquessin el Centre de Secundària? Quina importància tenen Dalmau II i Dalmau III, comtes de Santa Coloma, en la història de Catalunya? On anaren a parar les balconades de ferro forjat que presidien moltes cases colomines? Quins pintors ha donat el nostre poble? Qui va ser, per exemple, Josep Nogué Massó, homenatjat enguany? Perquè el retaule dels Sants Joans, abans al Castell, ara està al MNAC?La Històriaés interessant en la mesura que sempre podem plantejar més preguntes. Afortunadament, en el cas de Santa Coloma, moltes d’aquestes preguntes no caurien en un sac foradat.

És veritat que la majoria de pobles i ciutats del país tampoc es preocupen perquè els seus habitants coneguin la història del terra que trepitgen. També és veritat que la majoria de fets transcendents sempre seran estudiats per una minoria interessada, i no corren el perill de perdre’s. Per altra banda, no és menys cert que ens convé reforçar allò més genuí que tenim com a poble. La urbanització dela Plaça Major, el Pati del Castell i el Passeig dela Muralla, han convertit Santa Coloma en una vil·la potser més pràctica i transitable, però en qualsevol cas més impersonal. Masses regidors han confós el progrés amb la destrossa i masses vots han secundat aquest aniquilament d’allò que ens distingia. La indiferència que esmentàvem en el cas de les runes de la Muralla, o els pom de les Fonts de les Canelles, ha estat una “constant vital” colomina.  La conversió de Santa Coloma en una vil·la urbanitzada, i la conseqüent pèrdua d’encant que això ha produït, s’ha efectuat sense majors estridències.

Cauríem en una segona pèrdua—força més important—si deixéssim perdre la nostra memòria col·lectiva com a poble. No només els fets relatius a la nostra història, sinó també aquell conjunt d’anècdotes, històries, potser també xafardaries, vinculades als espais, que s’han transmès de generació a generació. La majoria de gent que voreja els 50, per exemple, deu saber perquè La plaça dels enamorats s’anomena així. Segurament, el 95% dels joves ho ignoren. Ara és un bon moment per recuperar aquesta memòria. Conèixer qui hem estat. Què han vist i què han escoltat les nostres parets. És sorprenent que en un poble tant vital com el nostre, on la densitat d’associacions per habitant és espectacular, no intentem recuperar la nostra història.

Ho podem plantejar com una qüestió platònica, d’amor desinteressat per la nostra vil·la, però també des d’una perspectiva instrumental. La crisi dels prefabricats de formigó ens obliga a ser més imaginatius i atractius que mai. Segurament, el turisme no és la solució definitiva, però sí almenys un pedaç temporal. Potser fa ràbia comparar-se amb l’Espluga o Montblanc, però hem de reconèixer que ens porten molta avantatge. Qualsevol acció que creï valor afegit a Santa Coloma, i el converteixi en un indret més visitable, ha de ser agraït. Actualment, cap dels equipaments culturals, fàcilment promocionables, està obert els caps de setmana. No existeix cap guia ni ajuda pel desconegut—o el colomí, perquè no?—que vol conèixer Santa Coloma i els seus edificis. La meravellosa feina que fan el Jaume Martell i el Gal·lo queda limitada pel tancament que, tots plegats, com a poble, semblem haver-nos imposat.  

Com més coneixement tinguem de Santa Coloma, més seductors ens semblaran els seus carrers. A nosaltres, però també a les persones que vulguin passar uns dies per aquestes contrades. De moment, queda molta feina per fer. L’ Ajuntament podria deixar de perdre el temps, en aquest aspecte, i posar-se a treballar. Començar arreglant l’últim fragment que quedava dela Murallaseria una bona manera. Una demostració que ens estimem Santa Coloma de veritat.

Damià Amorós. Guillem Carreras

Anuncis