La seva mare era biòloga. El seu pare, enginyer. Havien acceptat que preferís estudiar el Batxillerat Humanístic, però ell coneixia el profund disgust que això els hi havia causat. Llatins? Grecs? Gent que vivia a l’edat mitjana? No entenien de que li podia servir albergar aquests coneixements. Treia bones notes, però rarament era felicitat. Un somriure protocolari, un petó afectiu, poca cosa més. Va acabar el Batxillerat, i els hi va dir que volia estudiar Teoria de la Literatura. Els dos van empal·lidir. Un viatge llampec al més profund dels seus malsons. “Ja en parlarem”, l’hi van dir. No era imbècil. Sabia que era una manera suau i evident de suggerir-li que s’ho pensés una altra vegada.

Quatre anys més tard, acabà la carrera d’Economia. Gràcies als contactes que havia sabut teixir a la Universitat, començà a treballar com assessor en una gran empresa. Seguia llegint quantitats bàrbares de literatura, però no ho reconeixia mai als seus superiors. Tenia por que el situessin al món dels dèbils d’esperit, aquells qui caminen per altres esferes. Quan va descobrir com invertia els capitals aquella empresa, decidí abandonar-la. Tres mesos més tard començava a treballar en un diari d’Economia, i mig any després Lehman Brothers s’ensorrava. Ell encara no ho sabia, però aquell dia va tornar a néixer.

Cada cop que redactava un article, recordava els seus pares, aquell fatídic dia que l’havien animat a estudiar Economia apel·lant al sentit pràctic i el coneixement seriós. Recordava els seus pares, i començava a escriure sobre la primera de risc, la fuga de capitals, el descens en  les accions de la borsa, qualsevol cosa…

Molts anys més tard, i en el lloc més inesperat, pogué calmar la seva set apagada. Podia escriure que els mercats desconfiaven de Grècia perquè era poc transparent. Podia escriure que els mercats desconfiaven de Grècia perquè havia fet públiques unes notícies molt dolentes. Si hagués volgut, hagués pogut escriure que els grecs desconfiaven de Grècia perquè Grècia desconfiava dels grecs. Tot era creïble perquè les paraules havien deixat de tenir sentit.

No havia conegut mai als mercats, no els havia vist mai passejant pel carrer, ni comprant-se un gelat per superar la calor enganxifosa de Barcelona. Però si mai els veia, correria efusivament a abraçar-los. Gràcies a ells, la literatura havia superat finalment l’economia.

Guillem Carreras. Maig ’12

Advertisements