Tornar a tremolar.  Ballar entre el cel i l’infern. Trobar-te primer amb el desig. Després  amb l’amor. No saber com em fas sentir. I després quan ja no et fas el llit, ni dones una miqueta més, tornar a començar. Mishima és un cant continu a la nostàlgia i l’amor frustrat. A El festival “foramuralla”, de Vic, sota l’atenta mirada de Sant Pere, el quintet barceloní enamorà al públic amb els seus udols. 

Cert. Clar. I breu. Mishima.

Una setmana després de la data prevista, la capital d’Osona presentà la segona edició del festival Foramuralla. Enguany, els grups que oferiren un tastet del que es podrà veure el proper 1 de setembre foren el component d’Anímic Ferran Palau, que oferí un concert acústic acompanyat de la seva guitarra, i els barcelonins Mishima.

L’emblemàtica catedral de Sant Pere va ser-ne l’escenari. Literalment: la organització pogué prescindir d’unes quantes mans per al muntatge perquè, des del cim de les escales de l’edifici de culte, els músics quedaven prou elevats per ser vistos des de tots els punts de la plaça. Dempeus, el públic va entregar-se al ritual musical mishimià.

Aparquem el cotxe a Les Adoberies. Bufa el vent i fa volar el borró dels pollancres. El terra n’és ple. Aquest és un mal any pels al·lèrgics. No sentim res. Per un moment sospitem que, de nou, hauran suspès el concert o que l’hauran traslladat a l’Atlàntida, el teatre.

 

– Merda, tots els accessos estan tancats!

– Ei, li demanem a aquest paio (referint-se al vigilant de seguretat) ‘viam si ens deixa passar d’estranquis?

– No, no. Segur que si anem pel cantó de l’Invertit podrem passar…

Hi anem.

 

Quina tarda més bonica. La organització del festival, el mateix equip que s’ocupa dels actes que tenen cabuda a la Jazz Cava, va fer bé d’aplaçar-ne la data. Potser la pluja hagués afegit un plus de melancolia a la música de Palau i Mishima. Plou i el cel és tan negre / i tu ets tan lluny / som sota l’ombra d’un adéu / l’ombra feixuga d’un adéu / (…) / Això és un diluvi / no para de ploure. No ens enganyem, vivim en un país mediterrani on ens incomoda aquest fenomen meteorològic. No sabem veure-li la part positiva. Diu un proverbi xinès: «No desesperis: dels núvols més negres en cau aigua neta i fecunda». Paraules sàvies, no trobeu?

Ja hem arribat. Són les 20,25h i Ferran Palau toca la guitarra i canta melodies íntimes que acompanyen la caiguda del sol de diumenge. Ens acostem fins a la tanca que encercla la plaça. No és gaire alta de manera que, posant-nos de puntetes, estirant el coll o fent un bon salt, podem veure què hi ha a dins. No gaire públic, de moment, que parla de manera distesa o escolta a l’artista. Un parell de barres, els tècnics de so i de llum al fons.

Trobem a un conegut que ja fa estona que volta per allà. Com nosaltres, no té entrada. Ha estudiat tots els punts on ens podem col·locar per sentir i veure el concert. Ens mostra el millor: el replà d’un portal que està situat al fons de l’espai. És un petit reducte que no han pogut tancar. Calia que la porta fos accessible pels veïns de l’immoble. Visca! Comprem unes birres i quan comencen a sonar els primers acords de Mishima, ens col·loquem a la ‘nostra’ particular tribuna. Som una desena.

 

 

Mica en mica es va fent fosc i els tècnics de llum comencen a jugar. Blaus, verds, grocs, vermells i porpres tenyeixen la façana de la catedral. Sant Pere, immòbil – potser commogut per la bellesa de les lletres –  observa en David, en Marc, en Dani, en Xavi i l’Alfons de dalt estant. Sens dubte, ocupa un lloc privilegiat.

Els Mishima canten a l’amor feliç, entre udols i crits de cowboy, un amor que cura les ferides del passat. De sobte has entrat tu / com una força de la natura / i posant fil a l’agulla / amb una paraula la teva veu / has cosit la boca roja / que era oberta i ara els teus llavis / la suturen. Fan un repàs dels hits: “Guspira, estel o carícia”, “Tot torna a començar”, “Una cara bonica”, entre d’altres. Hi intercalen temes del nou disc – que el públic ja ha après – i d’altres de discos pretèrits que fan vibrar, tots, la plaça. “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang”, “Qui n’ha begut”, “Tornaràs a tremolar”, “El temple”… i tantes i tantes. Una hora i mitja de Mishima en estat pur. Un directe potent, càlid i embriagador. D’aquells que deixen ressaca.

 

 

A cada cançó en Carabén ens tira flors (“que macos que sou!”) i ens agraeix la nostra presència. Al primer intent de fi de concert el públic de les primeres files crida fort perquè el grup torni a escena. Els fan cas, i en delecten amb un grapat de cançons més. Hi ha un segon intent. Però abans d’anar-se’n definitivament, s’ho repensen i ens diuen que no poden marxar a casa sense tocar “Sant Pere”. Per allò de curar-se en salut, no fos cas que els llancés alguna maledicció. Per un moment, sembla que ell somrigui i faci moure les claus. Ara mana el vermell. Som cinc mil que ballem entre el cel i l’infern. L’escena és brutal: la simbiosi entre el sagrat i el pagà. I unes paraules punyents per acabar: No sé si el pas del temps / em resoldrà tots aquests dubtes / o si demà ens espera / una resposta amb més preguntes.

Penso, de tornada a casa, que des de fora la muralla també hem gaudit d’un bon concert. Comentem quines cançons hem trobat a faltar. L’Helena i en Jaume volien sentir “Ordre i aventura” i jo esperava “Una part de tu”. Acceptem les absències. Són les 23h. Se sent l’olor de la nit. Anem a sopar unes pizzes. Contents. Avui hem volat.

Anna Gago. Maig 2012.

Advertisements