Perquè els col·lectius discriminats–jueus, dones, negres, discapacitats, homosexuals–són la diana perfecte pels acudits més graciossos? Perquè sentim la necessitat imperiosa de riure en els enterraments? Quin plaer estètic trobem en les pel·lícules sanguinolentes de Tarantino, o la tortura de braus? José Ovejero s’ho pregunta en el seu anàlisi sobre “”L’ètica de la crueltat”  S’ajudarà de les novel·les d’Elías Canetti, Luis Martín-Santon, Cormac McCarthy, Juan Carlos Onetti, Georges Bataille i Elfriede Jeline per trobar algunes respostes. Molt recomanable per qui busqui un estudi suggestiu, original, amè i ben escrit sobre la moral en la literatura i en la vida


Bons i dolents. Herois i malvats. Protagonistes contra antagonistes. L’activitat artística es construeix, molt sovint, sobre aquesta lògica simplista que beatifica els membres del clan i demonitza aquells qui s’oposin a les normes o la moral que combreguen. A “La ética de la crueldad” (Anagrama, 2012—Premi d’Assaig d’aquesta editorial), José Ovejero destrossa aquest món d’arestes monolítiques on cadascú té el seu espai preparat.

Molts lectors s’hauran fet la mateixa pregunta inevitable, i per altra banda lògica: “què entendrà l’autor per l’ètica de la crueltat?”, “com poden casar aquests dos elements aparentment tant oposats?”. La resposta que ens ofereix José Ovejero és senzilla sense deixar de ser interessant. Existeix una literatura ètica i cruel en la mesura que persegueix un doble objectiu: transformar el lector obligant-lo a assistir a un espectacle—això és el més important—que preferiria ignorar. Un procés mancat de guies o senyals. “Si la incertesa és cruel—escriu Clément Rosseat a Le principe de cruaté—és perquè la necessitat de certesa és perenne i aparentment inerradicalble en la majoria de la gent” .

En oposició a la maldat, que distingeix les persones en esquemes binaris, Ovejero presenta la crueltat com la forma més descarada d’indecisió. La literatura cruel vol provocar el lector, situar el focus de la narració en la seva actitud i comportament. No es tracta—almenys no només—de trencar les convencions més bàsiques per així deixar-lo astorat, esmaperdut. Al capdavall, és relativament fàcil provocar nàusees mitjançant la lectura. Fem una oda horaciana que glorifiqui els bukkakes downies—entre portadors del Síndrome de Down—i tenim el problema resolt. De la mateixa manera que la potència d’una bomba mai planteja un problema pel militar, l’efecte de l’escàndol tampoc ho és per l’escriptor que només vol escandalitzar.

Les novel·les qualificades com a “subversives” gaudeixen de cert valor afegit en el mercat literari. (Deixant de banda la contradicció inherent en l’adjectiu. Si una obra pot qualificar-se com a “subversiva”—enlloc de denigrable o monstruosa, p.ex.—deixa de ser-ho, doncs no altera l’expectativa de la societat a qui va dirigida.) Literàriament, no és cruel parlar sobre “bukkakes downies”. No interpel·la al nostre món, i per tant, els nostres valors com a societat. Impregnar-nos de l’efectisme trivial que supuren aquestes escenes no ens obliga a reflexionar sobre la nostra quotidianitat. La subversió és anecdòtica quan defuig i banalitza la problemàtica. (Tot i que és  molt efectiva si es vol cridar l’atenció. Potser alguns lectors s’estan llegint aquest article gràcies a la menció dels “bukkakes downies” en el títol)

Les novel·les polítiques, carregades de compromís, també exerceixi de laxant escapista pel lector que vol evadir-se. Ens permeten reafirmar-nos en les nostres creences sense la necessitat de practicar-les. Si bé fem força, summament concentrats, no deixem d’estar assentats. Expulsem el cagarro moral, tirem la cadena, i seguim la nostra vida. Podem concloure que la literatura, com activitat recreativa, és una forma essencialment conservadora. L’autèntic opi del poble, conclou Ovejero. O bé reforça el lector en la seva autocomplaença, o bé el transporta als confins de la frivolitat i les provocacions estèrils.

L’ètica de la crueltat, contràriament, ataca el substrat ideològic i moral de les societats sense conferir a transcendència a un món on la incertesa és l’única certesa. Agamben apunta: “Només l’autor cruel és veritablement contemporani”. I André Dinar rebla: “Els autors cruels són superiors als demés perquè aporten noves perspectives sobre nosaltres mateixos i sobre els altres, menyspreant qualsevol respecte humà”.

La literatura cruel compleix una funció desmitificadora. Lluny de voler construir models socials positius—l’escriptor postmodern ja ha renunciat a influir en la realitat—es limita a estripar tots els vels de la il·lusió que ens envolten. No confia que una societat més escèptica progressi indefinidament, però sí que limiti el seu barbarisme. En aquest sentit—si realment vol excel·lir—l’escriptor cruel no pot caure en la crítica d’un grup social; crítica parcial, i per tant, moral i doctrinària. La força de la seva negació ha d’atacar el conjunt de la societat, però especialment aquells qui més l’admiren. Mentre la gran majoria de persones busqui certeses, l’escriptor cruel estarà destinat a la solitud. Significativament, una de les millors obres de Cioran es titula “Syllogismes de l’amertume” (Silogismes de l’amargor).

L’ètica—que a diferència de la moral es situa en l’individu i no fora d’ell—és forçosament cruel. Incerta, mancada de sentit. La indecisió i la llibertat, ens mostra Ovejero, són indestriables. Les conviccions deriven en dogmatisme si no recordem la fragilitat dels nostres escenaris ideològics, fets moltes vegades de cartró—pedra. “La passió per la destrucció és una alegria creadora”, afirmava Bakunin.

També existeix, per tant, una crueltat optimista. Si bé la lucidesa no garanteix l’èxit, almenys permet trencar les fronteres que ens tenallen. La crueltat no és el resultat del ressentiment, sinó l’eina més adequada per martellejar la nostra consciència. L’assumpció no angoixada d’una vida imprevisible, desordenada, no fixable.  Moltes vegades recordem els savis versos del poeta: “tot està per fer, i tot és possible”. Des d’una òptica (sanament) cruel, també hauríem de saber que “tot s’acabarà, i tot és destruïble”.

Guillem Carreras. Maig 2012.

Advertisements