El segle xx s’ha preocupat incansablement sobre l’idenitat i el pes del “jo” en les societats contemporànies. Egotisme? Vanitat? Sigui com sigui, el cultiu de la pròpia personalitat és omnipresent. Cal desenvolupar les nostres potencialitats. Aconseguir “ser tu mateix”. Ara bé, li diríem el mateix a Pol Pot o Albert Rivera?

Richard Wiseman ha intentat–amb més o menys èxit–desmuntar l’èxit dels llibres d’autoajuda. Molt, ens temem, però, que ha caigut en el mateix parany (o hauríem de dir oportunitat?) de tot allò fraudulent?

SER TU MATEIX

Quantes vegades hauré sentit aquesta frase al llarg de la meva vida? “Sigues tu mateix”. Una d’aquelles frases fetes que s’han inserit pèrfidament en el llenguatge. Espero, per la meva salut mental, que mai deixi de sorprendre’m.

Des del punt de vista de la lògica, l’expressió no s’aguanta. O bé és una tautologia (jo sempre seré jo mateix), o bé és una contradicció. Ser sempre és ser alguna cosa. Sóc generós, sóc mentider, sóc atractiu. L’essència sempre es manifesta en l’existència. Podríem dir, en aquest sentit, que Jo és un pronom transitiu.

“Ser jo mateix”, per tant, equivaldria a actuar monolíticament, de forma constant, sense distorsions. Una quimera indesitjable.   En qualsevol cas, contradicció o tautologia, l’expressió és poc afortunada i gens informativa.

Imre Kertész realitza a “Jo, un altre” una de les reflexions més lúcides sobre la personalitat.

Des de la ciència, concretament la psicologia evolucionària, tampoc podem entendre que significa “ser un mateix”. En primer lloc, perquè sabem que el nostre cervell no és una tabula rasa susceptible de ser plena a voluntat, sinó un conjunt de mòduls domini—específics que hem heretat de tota l’evolució. Totes les persones ens regim segons els mateixos criteris relacionals i les mateixes emocions bàsiques. No podem despullar tot allò que considerem contingent, com defensen les sectes místiques, per així conèixer profundament allò que ens caracteritza (que no és gaire).

Malgrat els hi pesi als llibres d’aut0ajuda, no gaudim de cap essència personal. No vivim aïllats del món, ni podem solucionar els nostres problemes independentment d’aquest–David Viñas publicà, al respecte, Erotica de la autoayuda, molt recomanable–. Els problemes individuals responen a problemàtiques col·lectives, i en aquesta esfera s’han de resoldre.

Una visió radicalment contrària ens animaria a defensar la creença en el bon salvatge. I si bé s’ha demostrat que les intuïcions són més eficaces que la racionalitat en la presa de decisions quotidianes, és una actitud perillosa. Sobretot en una societat fortament institucionalitza com l’actual, sobresaturada d’informació,  on sorprenentment es  segueix apel·lant a la malvada naturalesa animal humana per intentar comprendre certes problemàtiques.

Moltes veus ho exclamen: “La crisi és culpa de l’avarícia humana. Els humans som així”. Un argument que mai es planteja per justificar els grans èxits individuals o col·lectius. Els nostres triomfs són el fruit del treball, la dedicació, la constància, l’esforç, la perseverança guardiolana, i l’èpica. De fet, les lleis de propietat intel·lectual sorgeixen de la creença que un Creador autònom, aïllat completament de l’exterior, ha trobat l’inspiració divina. Es considera—erròniament—que es reforça a l’indvidu quan es menysprea el seu aprenentatge social. Just al contrari. Quan deslliguem els artistes de qualsevol tradició, moviment, o context social, els erigim com éssers primaris, espontanis, incapaços de realització un acte de creació conscient (com els poetes de la República de Plató).

Vautrin és l’heroi de la societat multifrència

“Arriba un dia en que sa vida és un teatre que se diu felicitat”, canten els Antònia Font. La vida, o almenys una existència prou digne per merèixer aquest nom, és una forma d’actuació continuada. Lamentablement, hem de trencar molts motlles intel·lectuals per avançar cap un societat multifrènica, on Vautrin o el boig de “Mort accidental d’un anarquista” siguin els principals emblemes. Costarà renunciar a ser “nosaltres mateixos” en la mesura que seguim recriminant l’actitud de les persones que ens enganyen, per belles que siguin les històries que conten.

Així mateix, només podria acceptar l’expressió “ser un mateix” en el seu sentit més col·loquial. “Actua segons les teves conviccions i no la dels altres”. Tanmateix, em costa de creure que una persona mínimament perspicaç fos capaç de recórrer a aquesta expressió tant comuna i vulgar.

Guillem Carreras. Maig 2012.

Advertisements