“El seny, quan no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies”. Francesc Macià.

Catalunya té un gran problema d’autoestima

Perdre les formes

Unamuno afirmava que als catalans ens perd l’estètica. Malgrat que tots els judicis que realitza sobre Catalunya no foren encertats—augurava, sense anar més lluny, una independència pròxima—, segurament tenia raó en aquest posicionament. Potser és perquè no tenim estructures d’Estat, i els nostres polítics s’han de limitar a l’exercici de la retòrica. Masses vegades, donem una importància excessiva a la forma en detriment del contingut.

Recordem les tres estrofes que componen Els segadors.

 

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Fixem-nos, ara, amb un altra himne reivindicatiu: La marsellesa.

 

Allons, enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé !
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats ?
Ils viennent jusque dans vos bras
Égorger vos fils, vos compagnes !

Aux armes, citoyens
Formez vos bataillons
Marchons, marchons !
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons !

Aux armes, citoyens
Formez vos bataillons
Marchons, marchons !
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons ! 

 http://www.youtube.com/watch?v=0MBdMe9MplA

No hauria d’ estranyar-nos que Convergència parli de “pujar l’Aneto”, “creuar el riu”, “anar a Ítaca”, “trencar les costures dela Constitució” o “defensar el dret a decidir”… Aquesta terminologia confusa, metafòrica, ja està present en el nostre himne nacional. Som un país que fa caure espigues d’or, esmola les eines, i sega cadenes si realment convé (tampoc cal posar-s’hi perquè sí!) Alerta! Que tremoli l’enemic! Però tampoc cal precipitar-se… Que tremoli quan vingui un altra Juny…

De què ens parlen, contràriament, els francesos? Agafar les armes. Formar batallons. Lluitar contra la tirania. La decisió impregna cada vers. Pràcticament totes les frases són una exclamació. http://fr.wikipedia.org/wiki/La_Marseillaise

 

A Catalunya, Quimi Portet sempre ha estat un dels priemrs de la fila.

No és necessari comparar el to alegre i combatiu de La marsellesa amb el nostre cant apagat i esporuguit. Els catalans fa masses segles que portem la derrota inserida en la nostra mentalitat. Només així poden explicar-se els estudis sociològics respecte l’autodeterminació. Si bé els partidaris de l’independència gairebé dupliquen els autonomistes, la majoria de catalans consideren que Catalunya no esdevindrà un Estat sobirà. Sofrim un mal endèmic de confiança col·lectiva.

Parlant sobre formes, potser hauríem de recordar les declaracions del president d’Extremadura. “Si té collons, senyor Trias, vingui i m’ho diu a la cara”. Si bé les declaracions poden semblar primàries, no crec que s’equivoquin en el fons. Catalunya té un greu problema de por, manca de confiança, i autoservilisme.

Un episodi més proper pot ajudar-nos a comprendre aquest caràcter. Em refereixo a l’infinitat de salms que aquests dies estan beatificant Josep Guardiola. Gairebé tots ells coincideixen en aplaudir les seves formes. “No només guanya títols—afirmen—; és la manera com ho fa”. Em sap greu, per altra banda, no sentir cap veu que elogiï la valentia de l’entrenador blaugrana (al meu entendre, la seva virtut principal). Posar de titular Sergio Busquets al segon partit de lligar. Confiar en un noi, Pedro, que serà decisiu per aconseguirla Supercopa Europea i el Mundial de Clubs. Apartar Ronaldinho, Deco i Ibrahimovich de l’equip…

Si hem d’erigir Guardiola en un referent moral, fem-ho per les qualitats que ens manquen els catalans. Autoconfiança. Seguretat en unes idees. Convicció en els propis plantejaments. Ja sabem que el seny, la prudència i el respecte ens caracteritzen. Atrevim-nos a innovar, i potser ens sorprendrem dels resultats. Quan hem perdut les formes, i no ens hem deixat perdre per elles, han sorgit genis com Gaudí, Dalí o Puntí. Podem tornar a fer-ho.

 

Guillem Carreras. Maig 2012

Advertisements