Aquest dilluns 14 de Maig s’estrena “Adriana Lecouvrer” al Gran Teatre del Liceu. Imprescindible.

Francesco Cilea. El compositor infravalorat d’aquesta òpera esplèndida.

La sospita i la certesa

Mozart, Puccini, Rossini, Donizzeti, Verdi…  El públic segueix adorant les seves composicions, i difícilment se’n cansarà mai. Pel Gran Teatre del Liceu, les seves obres són un èxit assegurat. Però això també cal agrair l’inclusió d’altres propostes més arriscades en el programa de cada temporada. Després de l’inclassificable Le Grand Macabre (Gyórgi Ligeti), posada en escena per La fura dels baus, cal prestar atenció a “Adriana Levouvrer” (Francesco Cilea, 1902). En oposició al romanticisme mitològic de Wagner, el verisme desenfadat de Cilea aconsegueix atrapar les oïdes menys acostumades als duets i les àries. Els diàlegs, àgils a vegades, frenètics unes altres, s’alternen amb monòlegs d’un gran dramatisme. Malgrat que el verisme proposa un apropament de la temàtica operística a narracions més terrenals, podria oferir-se un xec en blanc a cada espectador que entengui la història exhaustivament—molt sovint, de fet, simplificada pels directors—.

Un resum molt esquemàtic ens ajudarà a comprendre la complexitat del drama.

Els personatges:

  • Michonnet—director teatral
  • Adriana i Duclos—actrius.
  • Maurizio—conte.
  • Príncep i princesa.

 Les accions:

  • Michonnet estima Adriana.
  • Adriana estima Maurizio.
  • Duclos és l’amant del príncep.
  • Maurizio és l’amant de la princesa.
  • El príncep sospita que Duclos l’enganya amb Maurizio.
  • Sense saber-ho, Adriana li salva la vida a la princesa.
  • Maurizio jura amor i vol casar-se amb Adriana.
  • La princesa, que ignora qui l’ha salvada, enverina a Adriana. 

 

És complicat saber quines foren les intencions de Cilea.  La ignorància dels seus personatge és generalitzada.  Els personatges d’aquesta òpera–situada al segle XVIII– comparteixen la inestabilitat que mou la vida de tots els herois clàssics. Ningú pot assegurar, amb convicció, qui és qui. “La sospita és un turment” / “La certesa és una angoixa”, canta Adriana Lecouvrer, resumint així el leimotiv de l’obra.  Ressaltar, finalment, l’èxit del muntatge. Un escenari fabulós, uns vestits adequats, i una compenetració perfecte. Una òpera d’aquesta complexitat mereix un reconeixement pels directors d’escena.  Si afegim a la maquinària d’aquest rellotge suís, la veu poderosa de Barbara Fritolli, en el paper d’ Adriana Lecouvrer, el resultat és magnífic.

                Guillem Carreras. Maig 2012. 

Advertisements