Antònia Font actuà aquest dijous al Maremagnum. El públic català pogué retrobar-se amb les melodies hipnòtiques, l’atsmofera fluïda i les lletres poètiques i surrealistes de Joan Miquel Oliver.

El català deixarà de ser l’única llengua vehicular a les escoles de les Illes Balears. És una notícia molt dolenta. Els nens haurien d’abandonar les escoles doctrinàries del Bauzà i quedar-se a casa per escoltar les suggestives lletres d’Antònia Font.

Amb les llums completament apagades, la veu d’en Pau Debon comença a conquerir la plaça:

“Qui dubta d’en Clint Eastwood
mirant el Gran Cañón del Colorado?
niguls allargassats i vermellosos,
i el cel se penja una estrella i se fa de nit”

 

Estic feliç. Un concert d’Antònia Font, una cervesa a la mà, una companyia agradable. Acaba la cançó, el públic aplaudeix, el Debon dóna la benvinguda, i jo me’n recordo d’una bon amiga que ja no hi és. Quan aquest bona amiga torna del lavabo, comencem a parlar de música. És violinista–tot i que també li agrada tocar la trompeta–, una excel·lent coneixedora del panorama musical català, i un dels nassos més fins que conec alhora de reconèixer nous talents.

Entre estrofa i estrofa de Vos estim a tots igual, viatgem fins aquells dies d’intempèrie. Quan érem adolescents, els primers concerts. Arribàvem tard a les últimes alenades del rock—català. No havíem plorat per la mort de Carles Sabater, ni ens transmetien res els discursos descafeïnats d’en Quintana. Encara no coneixíem Umpah-pah, ni havíem cantat a la Muriel, la Grisolda, ni molt menys la Maria.

El repertori d’Antònia Font és prou ample per omplir un concert sense que decaigui el nivell. Segueixen amb Dins aquest iglú i Vitamina sol. L’equilibri just entre l’alegria i la tristesa. Miro la cara de les persones que tinc al voltant. Moltes estan cantant, tranquil·les, i tanmateix, entusiasmades. T’estim, i jo volia fer un reggae. T’estim, crec que això és més un vals. Redunden aquestes paraules damunt tot lo que hem fornicat. Les cançons de Joan Miquel Oliver provoquen aquest efecte narcòtic. Les melodies flueixen amablement, sense estirabots compositius. És difícil no quedar impregnat per aquesta atmosfera suau i acollidora.

“Qui quedava?”, em pregunta la meva amiga. I, malauradament, he de rumiar la resposta. Busco noms en la meva ment.  Lax ‘n’ Busto. Els Pets. Brams. Grups de segona categoria que, a mida que passaven els anys, feien honor als seus noms. L’energia d’Obrint Pas, les boutades de l’Albert Pla, els últims regals del Puntí… A principis de segle, només podien salvar-se uns quants illots del conjunt de la música catalana.

El final de Mecanismes és esplèndid. El Pau Debon crida—cada cop de forma més estrident—la tornada de la cançó. A la meva miopia, i l’absència desafortunada de les ulleres, s’afegeix l’escassa il·luminació de l’escenari. Gairebé no distingeixo els músics d’alt de l’escenari. La meva amiga hagués preferit més il·luminació. Jo hi discrepo. Així, tens la minsa sensació que la música surt del no-res. I aquesta sensació és embriagadora. 

Després vàrem començar a conèixer Mishima, Mazoni, Sanjosex… Grups que havien començat a principis del mil·leni, molts d’ells cantant en anglès, i s’havien passat al nostre idioma quan havien començat a gaudir del reconeixement del públic. Lipstrick traces i “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa” eren els millors compactes que havia sentit d’un grup català en molt de temps.

S’afegeix una amiga mallorquina al concert. Està acabant els seus estudis com a pianista a l’Esmuc.  Sembla estressada. “Rakmànimov en té la culpa”, confessa.  “Que les fugues d’aquest boig no t’ensorrin”, intento animar-la. Mentrestant, comença a sonar Tots es motors.  M’afalaga dient que canto molt bé en mallorquí, i li retorno gentilment la floreta. “Tu també cantes molt bé en mallorquí”. Antònia Font acaba amb les meves temences tocant  Portaavions.

Un dia de sucre i de son,
vols ser qui per mi ja no plora,
vols ser qui me xerri amb sa planta,
que no puc omplir aquestes hores,
que no sé planxar es meu abric,
a un món ple de combinacions
combina el meu cel sempre gris
amb tots es teus portaavions,
badies de petroliers,
excuses de mal bevedors

 

Després ha vingut el gran “boom”. Grups intergeneracionals, com els Manel o “Amics de les Arts”—, que tant agradaven a mares com a filles. Intenten ser simpàtics, crear vincles d’unió amb el públic, no entrar en polèmiques de cap tipus. Curiosament, aquests dos grups principals han ideat estratègies comunicatives diferents. Mentre els Manel (per qui mostro tot el meu respecte) intenten explotar el seu caràcter gracienc—combaià, reforçant la seva imatge de common people amb històries quotidianes  [http://www.youtube.com/watch?v=OppX5KZCPOQ]–, els Amics de les Arts aposten per la pedanteria més buida i vanitosa. Cançons dedicades a Monsieur Costeau, Godard, el matrimoni Arnolfini, o l’home que va matar Liberty Valance.

Els primers acords de Darrera una revista em sorprenen.  No esperava que la toquessin. Canto la cançó entusiasmat, com si m’haguessin punxat dopamina en quantitats barbares. I com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna. Quan acaba la cançó, en Debon fa el seu discurs habitual. Diu “Gracis!” i comencen a tocar la següent cançó. En oposició als Manel o Els Enemics de les Arts, ho prefereixo.

 

 

Afortunadament, em diu la meva  amiga, els grups catalans que ara comencen ho tenen més fàcil. El públic és més reticent a escoltar-los, i després avaluar si li agraden més o menys. A diferència del rock català, que sorgí de Constantí, Girona, el Vendrell, etc., molts grups de la nova fornada són barcelonins, i han estat fortament promocionat per importants discogràfiques des d’un bon principi. Ara inclòs s’escolten grups més atrevits, com els Surfing Sirles o Obeses, que no encaixen en el paper de gendre perfecte.

La força d’Astronauta rimador s’ho endu tot. Un crescendo continu fins a l’explosió final. Em pregunto quines sensacions deus tenir quant cantes unes lletres que no comprens perfectament. (De fet, Joan Miquel Oliver ha reconegut, reiteradament, que no sempre les compren ell mateix). Em diu l’amiga mallorquina que els Antònia Font viuen despreocupats del seu entorn polític i cultural, en un univers propi fet de naus extraterrestres i astronautes. “Per això no els importa que la gent hagi xiulat els representats d’Espanya a Calgary 88”. M’ho crec. El concert acaba amb Wa yeah!,  cantant sobre calàpets, nenúfars i princeses

“Gràcies a Antònia Font, les coses més rares no deixen de perseguir-me”. La miro, assenteixo amb el cap, i marxem satisfets.

 Guillem Carreras. Maig 2012.

Anuncis