Els anys d’estudiant m’han ensenyat que, inclòs les teories més complicades, poden entendre’s –amb més o menys esforç– si l’autor les presenta amb certa claredat expositiva. Lamentablement, les llargues subordinades imperen en els cercles intel·lectuals, sobretot francesos i nord–americans. Caldrà creure que molts autors no volen ser compressos? Caldrà sospitar que, moltes vegades, ni ells mateixos saben què estan “explicant”?

SUM, ERGO COGITO

Com podem assegurar-nos que existim? Descartes va oferir una possible resposta. Perquè pensem.  No podem assegurar que som qui som, ni que vivim on vivim.  Totes les nostres deduccions es basen en criteris de confiança. Les suposicions, i no pas les certeses, guien la nostra vida. L’encant de la filosofia, de fet, resideix en la possibilitat de portar els plantejaments fins al final.  La reductio ad absurdum no s’hauria de considerar una fal·làcia. Els posicionaments només demostren la seva solidesa quan se’ls estira. La filosofia que renuncia a les high questions abdica de la seva pròpia essència.

Acceptem-ho. Hume pot semblar ridícul quan considera que l’únic coneixement possible és a posteriori. “Que tots els dies aparegui el sol i ho faci per l’est—afirma—no significa que demà passi el mateix”. O bé que ” ningú pot assegurar  que necessàriament totes les persones ens cremarem si posem la mà al foc”. D’acord. Potser la filosofia que assumeix la seva condició radical pot trontollar epistemològicament. Tanmateix, ens ofereix una actitud ètica i cívica que compensa sobradament aquesta mancança.

Seguint les ensenyances de Descartes, no puc concloure que ara mateix, 9 de Maig del 2012 a les 4 de la tarda, estic escrivint quatre línies sobre filosofia en un ordinador de la Pompeu Fabra al carrer Roc Boronat. Res assegura que no estigui bavejant o traient esput en qualsevol manicomi del país, o la galàxia sencera; podria estar drogat, fent l’animal, en una rave francesa; o qui sap si puc estar dormint plàcidament el son dels justos al sofà de casa; de fet, podria estar dormint plàcidament, traient esput, en una manicomi del país on uns francesos drogats celebren una rave. Tanmateix, és poc probable. Prefereixo quedar-me amb l’actitud. Tot és possible. Omnis dubitandum.

Succedere oportet esse fortis.

Per això, al meu entendre, caldria capgirar la frase de Descartes. Em genera seriosos dubtes, i moltes temences, la màxima “penso, per tant, existeixo”. Em pregunto, en primer lloc, si la frase admet graduacions. Gaudiré d’una existència més plena si aconsegueixo pensar més fecundament? Si és així, quina existència té un nadó o una àvia malalta d’Alzheimer? Si la màxima no ofereix graduació, erigint-se com a mera constatació, esdevé informativament trivial. Efectivament. Pensar demostra que existeixo. Proposo un aplaudiement per monsieur Descartes.

A vegades, l’ordre dels factors sí que pot canviar el producte. Podem afirmar que cal pensar per existir, o podem constatar que no s’existeix si no es pensa.  Sum, ergo cogito. Caldria tenir-ho present considerant la indigència intel·lectual que domina les nostres classes polítiques. Fa gairebé 100 anys, Ortega va escriure La revolució de les masses. Avui, no seria sobrer fer un assaig sobre la decadència de les elits. La majoria de plantejaments polítics s’articulen més enllà de la convivència de les mesures proposades o rebutjades per la res publica.  Qualsevol justificació simplista sembla adient per justificar tota decisió. S’adopten decisions apel·lant la coneguda doctrina TINA (There Is No Alternative), o bé emparant-se amb la simple legalitat—com si no hagués existit Antígona o el III Reich —; per altra banda, es rebutgen altres propostes apel·lant a la divisió que generen—com si la política, sobretot en democràcia, no fos el plantejament de discrepàncies—o a la frustració social que generen—com si la voluntat popular plantegés límits. Marketing polític en estat pur. Eslògans per qui no tingui gaires ganes d’escalfar les neurones.

El pitjor que es pot dir sobre el nivell dels nostres polítics és que no supera el dels intel·lectuals. La manca de vergonya acadèmica ha arribat a unes quotes de surrealisme alarmants. Conceptes com “fal·locentrisme,  “hermenèutica dialògica”, “performativitat” o “modernitat reflexiva” són àmpliament acceptats. El triomf absolut del Postmodernator, l’ambigüitat i el frau intel·lectual.  Una ullada ràpida a “Imposturas intelectuales”, d’Alan Sokal, i Jean Brickmont, hauria d’acabar amb la carrera acadèmica d’un fotimer d’ autors excessivament citats (Krysteva, Lacan, Latour, Irigaray, Foucault, Baudrillard, etc., etc.)

http://www.miaminewtimes.com/1993-06-23/film/the-postmodernator

“Es así como el órgano eréctil viene a simbolizar el lugar del goce, no en sí mismo, ni siquiera en forma de imagen, sino como parte que falta de la imagen deseada: de ahí que sea el equivalente de sqr(-1) del significado obtenido más arriba, del goce que restituye, a través del coeficiente de su enunciado, a la función de falta de significante: (-1)” (“Posición del inconsciente”, en Ecrits,  “Escriure coses sense sentit, aparentment complicades perquè tu, lector ignorant, et pensis que sóc un set-ciències” (Jacques Lacan)

Una bona resposta seria la de Claudio Magris:

El mínim dret que mereixem és conèixer la veritat. Els responsables haurien de comprendre que dient la veritat i sent honrats no només es salva l’ànima i la consciència, sinó que a llarg termini s’acaba guanyant, doncs s’afirma la dignitat d’un mateix, i per tant, també el prestigi”.

“Violar les lleis de la lògica és una violència no només contra els conceptes, sinó també i sobretot contra la vida i els sentiments. Significa enredar els documents i confondre les parts, intercanviar el paper de víctimes i culpables alterant l’ordre de les coses i atribuint fets a causes o causants que no són els veritables”.

Més humil però no menys descarat, em limitaré a llençar un missatge als doctors i catedràtics postmodernistes, farsant que han conquerit les facultats europees amb la seva retòrica insubstancial:   “No necessitem la vostra terminologia masturbatòria. No necessitem les vostres teories vestides de ciència, i mancades de qualsevol poder explicatiu. Afirmeu que la realitat no és externa a l’individu, que no és tangible, sinó que està socialment construida. En coherència, us despreocupeu completament de les problemàtiques que us envolten. ¿Perquè hauríeu de preocupar-vos de la pobresa, l’esclavatge, la prostitució o la precarietat, si no són realitats fermes, sinó construides? ¿Quedaran automàticament resoltes quan la societat–aquest ent metafísic–pensi o construeixi d’una forma diferent? Existeix un pont entre la filosofia–el pensament radical–i el vostre constructivisme–una radicalitat sense pensament–que heu dinamitat. El vostre discurs hegemònic ha aconseguit que molts estudiants utilitzessin conceptes/plastilina, deformables a conveniència i inseribles en qualsevol context. Heu pensat que el fet de pensar de forma “original” i “transgressora” us donaria existència. No sabíeu que calia existir, ser una persona èticament íntegre i intel·lectualment honesta, per començar a pensar”.  Sum, ergo cogito. Atreviu-vos a existir! Atreviu-vos a pensar!

Guillem Carreras. Maig 2012.

 

Anuncis