I  era una llàstima, perquè aquella imatge, aquella flaire van desencadenar en el meu pit entumit un sentiment que va anar creixent en onades i va aconseguir esprémer-me dels ulls ressecs un parell de gotes calentes que se’m va escolar avall per la cara, amarada d’una humitat freda. I no van servir de res la reflexió, el seny, la raó, el sentit comú; a dins meu no vaig poder evitar sentir la veu d’un desig sord i furtiu, com si s’avergonyís de la seva insensatesa, però que es tornava més i més obstinat: encara volia viure una mica més en aquell camp de concentració tan bonic.

Fotograma de la bona adaptació cinematogràfica de “Sense destí” (Lajos Koltai, 2005)

Amb aquestes paraules, Imre Kertész finalitza el setè capítol de Sense destí. Ignoro perquè ha vingut el record d’aquest fragment a la memòria quan he acabat de llegir The road, aquesta magnífica novel·la de Cormac McCarthy. Suposo que l’estil fred i distant que impregna les dues novel·les han creat aquest vicle. Kertész i McCarthy aconsegueixen relatar glacialment unes situacions radicalment tortuosses: Auschwith i la Destrucció del planeta.

Si per Kertész la vida humana no té destí[1], un final preexistent, per McCarthy no té cap destí. Kertész es nega a admetre la fatalitat humana. Auschwitz no ha estat una catàstrofe inevitable, ni el producte de la irracionalitat d’unes elits barbàries, sinó el fruit de la responsabilitat humana.  Només pot acceptar que Auschwitz és una fatalitat aquell qui ha perdut l’esperança en l’espècie humana.

 

“Però què he d’explicar?” [li pregunten al protagonista]

“L’infern dels camps”, va respondre.

Li vaig dir que sobre això no podia explicar res de res perquè no coneixia l’infern ni seria capaç d’imaginar-me’l: “O bé no ens hauríem d’imaginar el camp de concentració com un infern?”

 

Més endavant, Kertész insisteix: “No podia ser que em prenguessin això, no podia ser que no em concedissin no ser ni el guanyador ni el perdedor, no podia ser que jo no hagués tingut raó en res ni m’hagués equivocat mai, no podia ser que jo no fos ni l’origen ni la conseqüència de res, simplement que provessin de reconèixer—gairebé els ho suplicava—que no em podien fer empassar aquell disbarat que jo només era innocent i res més”

Per McCarthy, la vida és un moviment cap—enlloc. Sense direcció. Els protagonistes de La carretera no avancen perquè simplement aspiren a moure’s. A seguir vivint. A diferència de “Sense destí”, l’assumpció de la responsabilitat no és una manera de conferir sentit a la vida. En aquest cas, no es planteja la dicotomia entre destí o llibertat. La supervivència no passa per conferir sentit a la vida. Passa per sobreviure.

Incapaç de definir-la millor, Prefereixo refugiar-me en les metàfores, sempre més etèries i per això més còmodes.  La carretera exerceix el mateix poder que la gota malaia. Et desgasta lentament, sense presses. Com una pilota destrossa, cop a cop, la paret de frontó. La creació de l’escena que realitza McCarthy és senzillament esplèndida. La majoria de les persones han mort. Els cadàvers s’escampen indistament al mig dels boscos i les ciutats. Les cendres voleien a l’aire. Els pocs supervivents desconfien entre sí, i sense excepció intenten robar-se els escassos recursos que queden amb els mitjans que siguin necessaris. Una lluita bruta de tots contra tots. I al bell mig d’aquest teatremacabre, un pare i un fill—sense nom, perquè si ja no existeix la societat?—avancen.

No saben perquè ressisteixen, però ho fan.Amor? Esperança? Por? Perquè el pare i el fill decideixen no afrontar la realitat i abadonar-se a la Mort? Millor deixar la interpretació a tots els lectors.  Segur que gaudiran d’aquesta narració freda, crua i sense concessions. Una reflexió antropològica sobre el cor de les tenebres, i les tenebres del cor.

Guillem Carreras. Maig 2012.


[1] Per evitar equívocs, recordar que el títol original de la novel·la és “Sorstalanság”. “Sors” (destí) equivaldría a l’anglès fate. Fa referència a un futur predeterminat, no pas a una meta o lloc d’arribada. .

 

Anuncis