EL MERCAT

 “Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.

 Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, als àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.

 Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.

 Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. No habitaven els Andes, els còndors? Per què escullen aquestes contrades? 

 I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ressuscitat!”

                                                                               Josep Palau i Fabre

 

L’EXILI. COR PAIS MEU.

A vegades, l’apel·lació a la memòria històrica pot sonar com la cançó de l’enfadós. Un recordatori repetitiu i cansat. Una persona sensata pot creure, en consonància a les preferències de la dreta post—franquista, que gairebé 75 anys més tard de la fi de la guerra civil, no cal seguir removent determinats temes. Existeix una frase que sempre s’utilitza en aquestes ocasions: “qui oblida la seva història, està condemnat a repetir-la”.  I tot i que és certa, al meu entendre, no és suficient.

Avui, l’any 2012, hem de reivindicar els exiliats de la Guerra civil, així com tots els morts i empresonats del bàndol republicà. Ho hem de fer–no pas per evitar que es torni a repetir una tragèdi d’aquesta dimensions, o no principalment–perquè simplement mai s’ha fet. Els dirigents que encapçalaren la Transició Espanyola no demanaren disculpes oficialment, ni anul·laren als judicis irregulars soferts pel bàndol perdedor. Tampoc ho ha fet cap dels governs que els han succeït. No es tracta, per tant, de reobrir velles ferides. Al capdavall, és impossible reobrir allò que mai s’ha tancat.

A diferència de l’Alemanya nazi, on els dirigents nacionalsocialistes i les empreses col·laborades amb el règim foren jutjades, Espanya imposà l’anomenada “ideologia de la conciliació”.  No ha existit cap posicionament ferm de l’Estat.  S’ha mantingut neutre  en la discussió històrica sobre la legitimitat del govern republicà democràtic o l’alçament dels falangistes.  Espanya ha convertit un objectiu—la conciliació—en la pròpia ideologia. Una nefasta manera d’arrancar una democràcia, de la què encara en som deutors avui.

Cor País Meu presenta L’exili, un espectacle/homenatge als qui lluitaren contra les tropes feixistes. La funció es divideix en tres actes o seccions. Allà—la crònica de l’exili—, Aquí—narració de les penúries en l’Espanya de postguerra—i Mai Més—apel·lació a la llibertat.

El programa:

 

ALLÀ

 

L’exili. Poema de Josep Palau i Fabre
El rossinyol. Tradicional
Corrandes d’exili. Pere Quart/Jaume Arnella
L’emigrant. Jacint Verdaguer/Amadeu Vives
L’exiliat. Ramon Carreras

 

AQUÍ

Quan jo vaig nàixer. Raimon
Dos anònims. Ovidi Montllor
Junteu-vos. Joan Salvat-Papasseit/Ovidi Montllor
A Miquel Grau. Al Tall
Què volen aquesta gent? Lluís Serrahima/Maria del Mar Bonet
País petit. Lluís Llach
MAI MÉS

Txoria txori. Mikel Laboa
Més lluny. Lluís Llach
Company. Canta u Populu Corsu
L’estaca. Lluís Llach

Molt recomanable!

Guillem Carreras. Maig 2012.

Anuncis