“Fante. Un legado de escritura, alcohol i supervivencia” (Sajalin, 2012) ens explica la història d’un pare i un fill–John i Dan Fante–units per seu amor a la literatura i l’alcohol.

 

 

“Quan la màfia es va consolidar—escriu Xavier Roig a Ni som ni serem—, Sicília era catalana”. No ens hauria de sorprendre, per tant, l’imatge que hem construït respecte els italoamericans a Catalunya. Individus pulcrament vestits, exageradament engominats, fent i desfent vides i famílies a llur conveniència. La indústria audiovisual nord—americana ens ha ajudat, en aquest aspecte. Al Capone o Vito Genovese han trobat en Michael Corleone i Tony Soprano uns dignes hereus.

Cal reconèixer l’encert i la mestria de David Chase i Francis Ford Coppola. Han aconseguit que estiméssim els personatges interpretats per Al Pacino i James Gandolfini. Més enllà de l’escaquista fred i racional (Michael) o l’impulsiu mafiós deprimit (Tony), ens han mostrat persones vençudes per les seves circumstàncies. Existeix la sort, les decisions personals, i també la fatalitat. Coppola sembla jugar amb aquesta idea quan relaciona obsessivament les taronges amb la desgràcia.

 

 

De fet, en un estrany procés d’osmosis, el taronja s’ha convertit en el color maleït del setè art.

 

 

La vida de John Fante, com descriu el seu fill a “Fante. Un legado de escritura, alcohol i supervivencia” (Sajalin, 2012), també pot resumir-se com una petita gran fatalitat. El fracàs (monetari) com escriptor, compensat pel seu èxit com alcohòlic, caracteritzaran una vida grisa i amargada. Les seves novel·les, impregnades d’un sarcasme que les definí sovint a com a “realisme brut”, no gaudiren del reconeixement merescut.

El 1933 escriu “Road to Los Angeles”, primera novel·la sobre la tetralogia d’Arturo Bandini. L’editorial la considera massa atrevida, i s’oblida de projecte. Cinc anys més tard, Fante es recomposa amb l’èxit de Wait until Spring, Bandini (1938) i Ask the Dust (1939), que obté una magnífica acollida entre el públic nord—americà. A partir d’aquí, comença la desgràcia personal de Fante. L’editorial Stackpole Sons rep una demanda judicial d’Adolf Hitler per haver editat el Mein Kampf sense el seu consentiment. Els costos del procés aturen la difusió d’Ask the dust—que fins llavors havia vengut 3.000 exemplars—, i la carrera literària del nostre escriptor.

Fante decideix abandonar l’escriptura i començar a treballar com a guionista per la indústria cinematogràfica. Tardarà 13 anys a publicar la següent novel·la—Full of life (1952). La publicació de “My Dog Stupid”–magnífic i simptomàtic relat en què el protagonista s’identifica amb la virilitat i el domini del seu gos– i “1933 was a bad year” (1964) esdevindran la última demostració del seu talent. Una pluma àgil, descarada, irreverent que, sense caure en el mal gust d’algun dels seus seguidors—Bukowski o Easton Eallis, sense anar més lluny—aconsegueix ser despietat i transgressor com pocs altres.Qüestió de fatalitat. Què hauria passat si les rabietes del dictador alitòsic del III Reich no s’haguessin creuat en el seu camí? Què hauria escrit aquesta ànima corrosiva si els déus haguessin estat més desvetllats el dia de la seva crida? Who knows! En qualsevol cas, l’autobiografia de Dan Fante ens pot ajudar a recuperar les històries de Bandini.

Guillem Carreras. Maig 2012.

Advertisements