La Universitat de Barcelona ha realitzat el  “Simposi Internacional Joan Fuster–Figura de temps”. Intel·lectual marginat al País Valencià, poc conegut al Principat i les Illes, la seva difusió no es correspon amb la seva vàlua. Del 2-4 de Maig, la UB ha corregit minsament aquest deute


Joan Fuster. Crític literari. Assagista. Intel·lectual de prestigi. Poeta. Ciutadà compromès. Professor universitari. Personalitat cívica. Humanista convençut. Referència inevitable pel catalanisme polític i cultural. Creador d’un pensament ric i ple de matisos… Podríem continuar, no creieu? En l’intent de definir una persona tan polièdrica com fou Joan Fuster, sobren les etiquetes. En les dues accepcions de la paraula. Catalogar la seva figura rera totes aquestes expressions és relativament senzill, al mateix temps que prescindible. Per indagar en la mentalitat de l’assagista de Sueca, potser és més honrat estudiar el conjunt de les seves publicacions, i en una barreja confusió i entusiasme, simplement sospirar: “Aquest és Joan Fuster”.

La simplificació de les etiquetes devalua injustament el  pensament i l’obra fusteriana. Més encara si considerem la seva renúncia a erigir-se com a referència intel·lectual o mostra d’exemplaritat. Joan Fuster lluità incansablement per reforçar la dignitat de l’individu, la seva independència i autonomia, així com per desvetllar les consciències endormiscades d’un poble valencià atordit. Per altra banda, seria un error plantejar l’obra de Joan Fuster com una totalitat hermètica, coherentment cohesionada, en què totes les peces encaixen com en un trencaclosques. Mentalitat autocrítica, Fuster no confia a assolir la unitat intel·lectual.  “Les meves contradiccions—escriu en un dels aforismes més cèlebres—són les meves esperances”.

El simposi  “Joan Fuster—Figura de Temps” ha mostrat un gran encert. Mostrar múltiples facetes de Fuster sense oblidar el sentit general del seu pensament. L’elecció entre l’arbre o el bosc, en aquest cas, es demostra falsa. El poeta Jaume Pérez Montaner, amic personal de Fuster, ens recorda l’objectiu primordial de Fuster quan encara la seva obra assagística. Simplement examinar la consciència, “independentment del tema tractat, ja sigui banal o transcendent, temporal o perenne”. Fuster denuncia el conformisme intel·lectual present a les Universitats, arribant a definir la “necrofília i la necrofàgia com a característiques del món acadèmic”. L’intel·lectual ha de ser una persona lliure, compromesa socialment, disposada a posicionar-se i intervenir en la vida pública. No pot amagar-se rera el llenguatge premeditament complex, confús i mancat de rigor. Així mateix, Fuster aprofita el diàleg amb tots els pensadors que estudia per reformular-se constantment a sí mateix. S’erigeix en  la mesura de totes les coses.

Enfila tots els arbres per poder veure el bosc—sempre el mateix—de totes les formes possibles. Discrepa amb Jaumes Vicens Vives. Advoca per la unitat dels Països Catalans—terme utilitzat també per Vives—enfront la unió dels pobles ibèrics. Considera que el catalanisme tradicional, focalitzat exclusivament en el Principat, demostrarà tard o d’hora la seva inviabilitat. Discrepa amb Sartre. Fuster confereix una major importància al paper de la literatura en el coneixement humanista, i a diferència de l’existencialista francès, no ignora la transcendència de la poesia. També discrepa amb Camus. Si bé admira la defensa de l’home concret, i la personalitat diferenciada de cada persona, rebutja la defensa—irracional, al seu entendre—que realitza de l’absurd. Admira Orwell i Erasme de Rotterdam com exemples d’integritat i independència. Sovint recorda, de fet, la frase que Henry Miller llença a Orwell l’any 1936: “Ser independent és l’única manera de ser íntegre”. Felicita aquesta triada—Erasme, Orwell, Miller—com exemple de resistència enfront les ideologies fixes. L’escriptor, defensa Fuster, no pot ser polític. Pot intervenir en la vida pública com a ciutadà, però no pas com a escriptor.

Destaca, per la seva rellevància històrica, l’estudi sobre March—amb qui comparteixen, sigui dit de passada, el seu caràcter asistemàtic—. Fuster no s’amaga en les seves intencions. “La crítica és una forma d’autobiografia”, afirma. Així mateix, cal arrossegar les obres fins el present del crític. No perseguir la veritat històrica, sinó la veritat actual. Delegar la paraula del poeta per descobrir la pròpia. Amb el poeta de Gandia, Fuster realitza aquesta mateixa tasca. Acompleix una doble missió: com a lector, es pregunta com l’interpel·la March a sí mateix; com a crític, converteix en atractives les ensenyances i sensibilitats d’uns versos redactats en la foscor del temps. Com ressalta el professor Enric Sullà, Fuster concep la crítica com a judici. Destriar, mitjançant l’anàlisi i el coneixement, el gra de la palla. Proposar. Distingir. Aprofitar l’herència rebuda. És conscient que ser original pot ser injuriós si la tradició estudiada–com esdevé en els clàssics–és contínuament novedosa.

Més enllà de la difusió del Fuster assagista, literat i activista polític, hem de subratllar la seva mirada històrica. Fuster desconfia dels estudiosos que conceben la Història com una ciència exacte, sense tenir present l’esbiaixament ideològic de les seves obres. Malgrat el compromís ineludible que sent envers el catalanisme polític,  ofereix una historiografia social que—en oposició a la historiografia nacional, i sense deixar de ser ideològica—sigui més objectiva. Proposa una visió alliberadora de la història en què la importància  de les classes dominants sigui relativitzada. Sense proclamar-se marxista, Fuster s’impregna dels postul·lats del materialisme històric, mereixent les lloances d’historiadors del prestigi de Josep Fontana i—alerta!—Eric Hobsbawm. En conseqüència, es mostra favorable a l’intent reeixit de la Renaixença per aflorar la cultura i la llengua catalanes, si bé no en la durada del modus operandi. La construcció mitològica de la identitat catalana, considera Fuster, havia de ser temporal. A mitjans dels anys 50, escull el coneixement de la realitat enfront el foment mitològic de l’identitat nacional. A principis dels anys 60 Fuster radicalitza aquesta posició i defineix el marxisme com a l’única via possible per comprendre el passat.

Què pensaria Fuster sobre els Països Catalans actualment? Mai ho sabrem. La seva relectura només pot ajudar-nos a construir teories no demostrables. Tanmateix, pot ser un bon exercici llegir el pensador de Sueca construint hipòtesis sobre què defensaria. El 2012 és un bon any per realitzar aquest exercici. Les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa estan més obertes que mai. Per altra banda, es compleixen 90 anys del seu naixement, mig segle de la publicació de “Nosaltres, els valencians”, i  el vintè aniversari de la seva mort. És una bona excusa per enfrontar-se a la seva obra, i així–com indicava el professor Sullà–plantejar-nos la lògica dels nostres dies. Tots, no només els intel·lectuals, hem de sentir com a pròpia la frase de Henry Miller.

Agrair, finalment, l’organització d’aquest Simposi als seus impulsors. Malauradament, Joan Fuster és una figura massa reivindicable. La felicitació més sincera, doncs,  als professors Antoni Martí, Àlex Matas, Teresa Rosell, Borja Bagunyà i Bernat Padró. També podem estar satisfets per la qualitat de les conferències dels professors Sullà, Furió, Company, Penalba, Viciano, Dominic Keown, Xavier Pla i Pérez Montaner. Aquesta ressenya no ha aconseguit transmetre tots els seus coneixements. Esperem que, almenys, hagi pogut mostrar—o almenys intuir—les contradiccions en l’obra de Fuster. Malgrat el seu empeny per no esdevenir “exemplar”, convertirem la seva crítica en la nostra autobiografia, i així transformar aquestes contradiccions en les nostres esperances.

Guillem Carreras. Maig 2012

Advertisements