“La pintura és poesia muda; la poesia, pintura cega”

 

Aquest article de pintura neix de les discussions sobre Art amb un molt bon amic. Què podem i què no podem considerar Art? Tothom s’ha fet alguna vegada aquesta pregunta. Ofereixo la meva resposta.

 

POESIA MUDA.

Situem-nos, per un instant, a una classe de Psicologia Evolutiva a l’Universitat de Yale. El professor demana silenci, entra una noia de vint-i-cinc anys, agafa una cadira, s’hi asseu, resta en silenci una estona, es posa a plorar fins que es recomposa, torna a deixar la cadira al seu lloc original, i marxa. Els alumnes són conscients d’estar participant en un experiment, i el professor els pregunta què han vist. “Una noia trista per la mort de la seva àvia”, respón un. “Ha suspès unes oposicions per ser notària”, contesta l’altra. Finalment, el professor els corregeix, i els demostra que cal ser molt astut per poder detectar allò obvi. Només havien vist una noia venir, plorar, i tornar. Res menys ni res més

Podem afirmar, vist aquest exemple, que la pintura satisfà la necessitat comprensiva de l’home. Les obres pictòriques ens transporten al terreny de la suggestió, l’espai on ens veiem obligats a crear una història a partir d’una imatge. “Què exclama el rostre cadavèric d’El crit?” “Què sospira el solitari muntanyent de Friedrich?”. En l’ambigüitat i l’incertesa hi trobem el veritable plaer estètic. Geni com pocs, Leonardo també n’era conscient quan va dibuixar el somriure burleta de la Giocconda. No tindríem espai en aquest bloc per comentar una desena part de les teories—la gran majoria ridícules, i totes elles prescindibles—que s’han proposat al respecte. Afortunadament, qualsevol interpretació d’una obra mestra és una derrota assegurada. Un fracàs victoriós en què, precisament en la impossibilitat de conèixer, trobem totes les possibilitats intuïtives.

                                          

Perquè els clàssics universals no envelleixen? Perquè han aconseguit abraçar un ventall amplíssim d’interpretacions. El seu missatge, concret però no precís, ha aconseguit seduir el cor de moltes sensibilitats sense caure en la doctrina. L’Art, com a esfera radicalment oposada a la Teoria, renuncia a comprendre el món de forma unívoca. Si proposa conceptes, es nega a definir-los. Si presenta cosmovisions o herois idíl·lics, els destrossa o ridiculitza sense pietat. Deixa la porta mig oberta, mig tancada, perquè avancem, mig cecs, mig visionaris, a través de les seves passes insegures.

En aquest sentit, convé denunciar amb vehemència l’inexactitud del concepte “art abstracte” per fer referència a les teles de Pollock i companyia. Cap d’aquestes composicions és artística, i en conseqüència, abstracta. No es guien per cap tècnica, estil o model estètic, ni pretenen apel·lar a un vincle empàtic amb l’espectador. Per “l’artista abstracta” la seva obra té un significat tancat, substantibilitzable. Solitud. Angoixa. Desesperació. En cap moment apareix la voluntat de transmetre una història. L’obra és, en aquests cercles,  una entitat autoreferencial. Una porta, seguint la metàfora anterior, completament tancada. En canvi, per l’espectador mancat de figurativisme, la tela pot significar qualsevol cosa (demostració més fefaent que no significa res). Una porta completament oberta. No existeix contacte entre aquestes dues esferes. L’artista autista i l’espectador encegates menyspreen mutuament. Una reacció lògica quan no existeix una història a compartir.

Per això, humilment, proposaria que es substituís el terme “art abstracte”—fals, en aquest cas, i redundant—per “composicions conceptuals”. Ens ajudaria a no confondre aquests dos àmbits—Art i Teoria—antagònics. L’Art ens situa l’home en les seves circumstàncies, i com activitat creadora, es nega a catalogar-lo en paràmetres estables i científics. A diferència de la Teoria, no contraposa idees, sinó que prefereix que s’esbatussin en el ring de l’indeterminació, aquest terreny argilós on tot és possible. Cal ser un monstre de la literatura universal per poder combinar, sense estridències, les dues esferes. Un intent sempre infructuós pels amants de les aquarel·les.

 

1: Pollock o Tàpies no són articles abstractes en la mesura que l’abstracció—en l’art—implica empatia. Per tant, no es pot reduir l’abstracció a un simple concepte, sinó que ha d’ abraçar una història.

 2: Teoria i Art persegueixen objectius diferents. La Teoria intenta comprendre el món mentre l’Art vol comprendre les persones.

 3: Les persones volem comprendre les motivacions de les altres persones. Ens preguntem inevitablement per elles, les seves creences i els seus desitjos. L’Art, com dèiem, busca vincles empàtics. Està satisfent, per tant, una necessitat vital.

4. Comprendre les persones ens ajuda a no questionar-les amb excessiva facilitat. L’Art, essencialment, ens ajuda a ser més generosos.

 5: Si l’Art és la narració estètica d’una història, no podem considerar que sigui o no artística una obra segona la seva consideració social. Tàpies o Pollock no són artistes encar aque apareixin als cànons. No narren cap història, ni recorren a cap gust estètic.

6: Narració i Estètica són indissociables. El com i el què formen un llaç inesborrable. Per això els millors escriptors (Dostoievski, Cervantes, Shakespeare) són també els més profunds.

Conclusió: Si Estètica i Narració gaudeixen d’un vincle inesborrable, l’Art ha de mantenir la seva independència total respecte la Realitat. S’ha d’erigir com una font de Creació, i no de mer testimoniatge. La Bellesa bufeteja la Veritat.

 

Reforçaré els meus plantejaments amb unes quantes cites de La decadència de la mentida. Una simple ullada a la Wikipedia ens sintetitza les seves tres doctrines: 1) Art never expresses anything but itself.  Gaudeix d’una vida independent al Pensament i la Realitat Social. 2) All bad art comes from returning to Life and Nature, and elevating them into ideals. El realisme és un mètode fracassat. Les úniques coses belles són aquelles que no conèixem en la nostra realitat quotidiana. 3) Life imitates Art far more than Art imitates Life. No percebem una realitat fins que l’Art ens la mostra. La boira no existia a Londres fins que Turner la va pintar.

Wilde ho té clar: “lying, the telling of beautiful untrue things, is the proper aim of Art”. M’agradaria recordar, concretament, aquest fragment:

 

“Però la Vida no va tardar en destrossar la perfecció de la forma. Inclòs en Shakespeare veiem el principi del fi. Es manifesta la gradual descomposició del vers blanc en les últimes obres, en el predomini atorgat a la prosa i a la importància excessiva de la caracterització. Els paisatges de Shakespeare—i n’hi ha molts—on el llenguatge és  malgirbat, vulgar, exagerat, grotesc, inclòs obscè, es deuen completament a que la Vida demana un eco de la seva pròpia veu i refusa la intervenció de l’estil bell, només a través del qual hauria de permetre’s que la vida trobés expressió. Shakespeare no és, ni molt menys, un artista impecable. Es massa amic d’anar directament a al vida i agafar d’ella la seva parla natural. Oblida que quan l’Art abdica del seu medi imaginatiu, abdica de tot. Goethe escriu en alguna part:
 
In der Beschränkung zeigt sich erst der Meister

Treballant dins els límits es on es rebel•la el mestre; la condició
mateixa de qualsevol art és l’estil”.

Rosine encarant-se a la seva mort, desafiant-la amb la mirada, deixa anar el vel blau de la pulcritud i agafa amb força el roig de la passió. La Mort de Rosine, burleta, es mofa d’ella,  mentre l’artista (franja dreta) i la tragedia (franja esquerra) contemplen l’escena.

Quan siguis vella, al vespre, a la llum de l’espelma

asseguda prop del foc, cabdellant i filant,

diràs, cantant els meus versos i meravellada:

“Ronsard em celebrava quan jo encara era bella”

 

I no tindràs serventa, sentint-te dir això,

mig adormida, sota el treball,

que al so de Ronsard no es vagi despertant

beneint el teu nom amb llaor immortal.

 

Jo seré sota terra i, fantasma eteri,

a les ombres de la murtra reposaré

i tu seràs prop del foc una vella ajupida.

 

Enyorant el meu amor, i penedida del teu menyspreu

viu m’has de creure, no esperis a demà:

cull des d’ara mateix les roses de la vida”.

 

Segurament, Leonardo es va equivocar. Si bé la poesia no té el poder suggestiu de la pintura, tampoc podem afirmar que sigui cega. Ronsard i Wiertz ens demostren el seu talent quan combinen símbols i història d’una forma tant harmònica. És una llàstima que, mentre el poeta francès és considerat justament com un dels grans lírics de la literatura europea, Wiertz naufragui en l’oblit i el menysteniment. Convé reparar aquesta injustícia històrica.

            Guillem Carreras. Maig 2012.

 

Anuncis