Never let me go (2005) suposà el retorn triomfal de Kazuo Ishiguro. Una original distòpia ambientada a l’Anglaterra dels anys 70. La demostració més palpable que la millor ciència—ficció no respon gaire bé al seu apel·latiu. Ishiguro ens presenta una història profundament trista, gens científica i gens ficcional. Lluny de tractar futuribles polítics, “No em deixis mai” ens parla de l’ànima i la condició humana des d’una òptica profundament commovedora i radical. Poques persones, després de llegir aquesta esplèndida novel·la, s’atreviran a negar la veracitat del malson que se’ns descriu.

NO EM DEIXIS MAI, NI MAI TE N’OBLIDIS.

Els amants de la ciència ficció estan d’enhorabona. Edicions Empúries ha tornat a publicar “No em deixis mai” (Never let me go, 2005), la darrera i esplèndida novel·la de Kazuo Ishiguro. Distopia atípica, no ens descriu com és la societat denunciada. “Qui són els protagonistes?” “I perquè viuen? Què esperen de la vida?”. Ishiguro es rebel·la com un mestre alhora de crear un atmosfera inquietant. El lector sent la mateixa impotència que Kris Kelvin, el científic protagonista de Solaris, quan vol descobrir la naturalesa d’un planeta que presenta una morfologia sempre canviant. Com en la novel·la d’Stanislav Lem (1961), la incertesa esdevindrà la tònica general. La incapacitat per comprendre i controlar el nostre món, l’única seguretat.

A diferència d’altres escriptors distòpics—Orwell, Huxley, Bradbury…—Ishiguro ofereix una major preponderància a la qüestió metafísica enfront l’esfera política. Situant l’acció a l’Anglaterra de 1978, ens llença un missatge implícit molt potent. “La societat distòpica que us descriuré no serveix com advertència. No pretenc que replantegeu la vostra conducta, i així eviteu l’adveniment d’aquesta distòpia. Prefereixo explicar-vos les misèries d’una societat que ja existeix, i per això la situaré en el passat. Encara que personatges com Kathy, Tommy o Ruth siguin ficticis, la societat descrita és real”.

Així mateix, comprenem perquè la societat denunciada no està descrita. En la mesura que ja la coneixem, no importa ressaltar la organització social en què conviuen les persones, sinó les pautes de conducta i la lògica que les guien. Les endevinarem en la mesura que deixem guiar-nos per les reflexions que realitza Kathy—la protagonista i narradora—sobre les experiències de la seva vida. Un exercici d’introspecció i retrospectiva magnífic en què observarem com Kathy s’aferra a la seva identitat imposada. Idealitza el passat, encadenant-se als records com al darrer salvavides, i així quedar-se amb la resignació absoluta com l’únic consol amarg.

Aquesta narració a posteriori afegeix incertesa a la novel·la. Kathy es mostra molt insegura sobre els fets narrats. Com succeïren, i com foren interpretats pels personatges principals. “Potser el què us estic explicant no sigui totalment verídic, potser les motivacions que exposo no siguin les certes”, ens avisa. L’element fantàstic que impregna tota la novel·la es perd, almenys parcialment, en l’adaptació cinematogràfica de Mark Romanek (2010), protagonitzada per Curey Mulligan i Keira Knightley.

Arribem, finalment, a les preguntes claus. Què fan els tres protagonistes de “No em deixis mai”? O més ben dit: “Com es comporten?”. Les respostes, malauradament, són massa senzilles. Sense iniciativa pròpia, guiats en tot moment per les ordres dels seus custodis. La força s’ha extingit. La inacció, total. No queda marge per el lliure albitri. La ràbia, o l’efusió excessiva dels sentiments, considerades com excentricitat. La vida, com un ofici. La màxima de Mark Twain, quan afirma que “la sensatesa i la felicitat són una combinació impossible”, sembla complir-se. Els tres personatges principals—Kathy, Tommy i Ruth—han après a autoregular-se. Com a petit tast, us deixem amb el fragment més explícit de la novel·la.

 “Quan et vaig veure ballant aquella tarda, vaig veure alguna cosa més. Un món nou que s’aprovava ràpidament. Més científic, més eficient. Sí. Amb més cures per les antigues malalties. Molt bé. Però més dur. Més cruel. I veia una nena, amb els ulls molt tancats, que premia contra el seu pit el vell món amable, el seu, un món que ella, en el fons del seu cor, sabia que no duraria, i el sacsejava amb força i li demanava que mai, mai, no el deixés. Això és el que vaig veure. No et vaig veure a tu, ni el què estaves fent. Però et vaig veure i se’m va trencar el cor. I mai ho he oblidat”.

No estem a temps d’evitar aquesta societat. És la nostra. Tanmateix…, serem capaços de no oblidar que n’hi havia una altra?

Guillem Carreras. Abril 2012.

Anuncis