Christopher Hitchens va morir el 15 de Desembre. Menjadàtils ha cregut oportú dedicar-li la primera entrada del nostre projecte. Un humil i petit homenatge per qui ha estat un dels grans assagistes polítics del s. XX. Una ànima poderosa, confiada en els seus principis, oberta al món, disposada i preparada per la lluita dialèctica permanent. Un gran amant de la literatura, i un defensor acèrrim dels ideals il·lustrats. Hitchens fou una veu poderosa contra les religions i les atrocitats polítiques. En un món en què el sectarisme polític i ideològic impregna totes les esferes, Hitchens mai va renunciar a la seva independència intel·lectual. Una heroïcitat gens menyspreable. Esperem que Menjadàtils, aquest bloc sobre cultura i pensament que ara iniciem, s’impregni del seu esperit, així com de la seva riquesa.

“If you can dream—and not make dreams your master;
if you can think—and not make thoughts your aim;
if you can meet with Triumph and Disaster
and treat those two imposters just the same”

Rudyard Kipling, If…

 

A finals del s.XIX, les teories imitatives eren predominants en el sí de la Psicologia Social. Gustave Le Bon i Gabriel Tarde—considerats els màxims exponents d’aquesta disciplina—compartien, a grans trets, les mateixes premisses. Les persones, constituïdes en massa, formen un conglomerat social impulsiu, perillós, suggestible, poc racional, i altament inestable. Haurem d’esperar a principis del s.XX perquè la Psicologia Gestaltista qüestioni els paradigmes imitatius de Le Bon i Tarde. Els gestaltistes no conceben els individus com una “tabula rasa” susceptible de ser manipulada arbitràriament, sinó com subjectes reflexius i autoconscients. Avui, tots coneixem els experiments òptics que posaren en pràctica. Ens mostren una imatge, i ens animen a descriure què veiem. Un ànec o un conill?, una jove o una vella?.

Segurament sigui absurd començar aquesta ressenya mencionant els gestaltistes. Tanmateix, no he trobat cap metàfora millor per començar a parlar de les memòries de Christopher Hitchens,  Hitch-22. Observar simultàniament els dos dibuixos—el visible i l’amagat—, explicar-nos perquè en percebem un i no l’altra, i posar-se en la pell de qui observa diferent. Omnius dubitandum. Sapere aude! L’escola il·lustrada troba en la dialèctica i la sospita constants de Hitchens un dels seus alumnes més avantatjats. L’apel·lació a l’escepticisme organitzat i la racionalitat pública—inimaginable per Le Bon o Tarde—com eines d’emancipació social. Després de llegir Hitch-22, avançar per les seves pàgines a través de la contradicció i l’autorefutació contínues, sabem que el lema de la UB—Libertas profundet omnia luce—és tant cert com insuficient. La llibertat també pot (i necessita) enfosquir-ho tot.  “Què ha fet l’autor en la seva vida?” “Com pensava mentre ho feia?” “De quina manera l’han influït els amics que s’ha trobat en el camí?” La paradoxa de Heller ens atrapa, deixant-nos sense posicionaments vàlids, ni solucions definitives que, a part de ser il·lusòries, serien també dogmàtiques. Hitchens renuncia a definir-se a sí mateix, erigint-se en jutge i fiscal d’un procés interminable, massa fàcil, barroer, esbiaixat, i en certa mesura, hipòcrita. No existeix una imatge nítida i transparent d’ell mateix. “Per explicar qui sóc, us he d’explicar totes les persones que he estat. Presentar-vos els episodis més importants de la meva existència, i deixar que em jutgeu per les meves accions, pensaments i actituds”. Mostrar i no demostrar. Visitar el museu dels seus records sense guia.

Al Qüestionari Proust, una pregunta directe: “Quina seria la pitjor de les desgràcies?”. La resposta de Hitchens, contundent i lacònica:  “Perdre la memòria”.  Si diàriament ens replantegem qui som, hem d’aixoplugar-nos en les experiències que hem viscut i ajuden a comprendre’ns.  Hitchens no concep la seva vida com un procés de perfeccionament, l’starway to heaven cap un “jo veritable”. Prefereix enfocar les seves memòries com un relat de la seva formació i aprenentatge. Totes les imatges tenen el seu espai en aquest mosaic, i totes són necessàries per poder comprendre el retrat, doncs totes l’ajuden a créixer i adoptar posicionaments independents. L’únic compromís ferm és amb la veritat. En una entrevista afirma: “em vaig fer periodista per no dependre de la premsa per informar-me”. Intenta convertir-se en l’home somiat per Kipling: “Somiar sense ser esclau dels teus somnis, pensar sense conformar-te amb els teus pensaments”. Podem resumir el pensament fecund i l’existència vitalista de Hitchens a partir d’aquesta preposició “negativa”: sense.  Servint-nos de la ludolingüística, podem veure-hi reflectida la independència política (català), així com la sensatesa i rigorositat exigible als millors assagistes (anglès). De fet, a “Love, Poverty and War” recull un antic proverbi segons el qual la vida d’un home no serà mai completa fins que no hagi conegut  aquests tres elements. Excedint-nos en l’analogia, podem afirmar que els divuit capítols de Hitch-22 ens mostren Hitchens trobant l’amor en l’amistat i la literatura, superant la pobresa i manca d’afecte familiar, i endinsant-se salvatgement en la guerra  política.

L’estil narratiu de Hitchens, propens a la digressió i la interl·locució permanent amb el lector—¿escriu per nosaltres o ens està parlant amb lletres?—, facilita la superposició d’aquestes tres esferes vitals (família, amics, conflictes polítics). El relat sobre Yvonne ens ofereix un bon exemple.  Semblaria raonable que el seu suïcidi—i les conseqüències que se’n deriven—eclipsessin qualsevol altra experiència. Just al contrari, Hitchens mostra una voluntat compulsiva per transmetre els fets que han condicionat la seva vida tal com foren viscuts i interpretats quan succeïren[1]. Seguint aquesta lògica, aprofita la descripció d’Yvonne per explicar com vivia la feminitat als anys 60 i 70 una mestressa de casa típica. A Hitch-22, tot és relacionable i qualsevol detall pot ser simptomàtic. La distància entre l’anècdota i el paradigma s’escurça fins a límits impensables. L’Individu i la Història avancen compassats. En conseqüència, Hitchens intenta minimitzar les recreacions (inevitables) que la memòria construeix a posteriori. No fer-ho suposaria difuminar la transformació intel·lectual—en cap cas, emocional—produïda. Així mateix, cada capítol—sobre la qüestió jueva, la progressiva identificació amb Estats Units, la relació amb Edward Said, etc.— es pot llegir com una petita història autoconclusiva. El 2007, el New Statesman publicà un article de Hitchens sobre Iraq redactat el 1976. L’objectiu: ridiculitzar el “canvi de jaqueta” de l’autor. En la rèplica que realitza Hitchens, afirma perseguir dues coses. Demostrar que l’article encertava en la majoria de conclusions i “aportar el relato de cómo había cambiado de opinión casi por completo, y del tiempo que puede llevar un proceso así y de lo doloroso que puede ser” [pág. 332]. És un acte de justícia, en conseqüència, valorar l’esforç de Hitchens per mostrar-nos l’evolució intel·lectual que ha fet en tots els principals àmbits intel·lectuals que ha tractat.

Tampoc seria correcte, per altra banda, presentar Hitch-22 com una amalgama caòtica de fets, pensaments i anècdotes. Si bé tot és relacionable, cada temàtica té el seu espai. En la mesura que els fets explicats transcendeixen l’àmbit vital de l’autor, la introspecció biogràfica deixa pas a l’assaig històric. El fraccionament de les memòries en temàtiques—i no etapes cronològiques—comporta tres beneficis principals: 1)aporta claredat expositiva en un text que s’erigeix com interpel·lació pública, 2) permet destriar l’esfera política/històrica respecte l’ íntima/ privada, i conseqüentment, 3) aconsegueix superar—o millor dit, evitar—el trauma del suïcidi d’Yvonne. Precisament en l’exploració de les possibles causes de la tragèdia trobarem l’únic fragment en què Hitchens ens parla des del present del narrador. Omple amb academicismes una problemàtica que no s’atreveix a tractar emotivament. Entenem, en consonància, perquè prefereix relatar la seva vida tal com fou viscuda mentre la vivia. Més enllà d’un exercici d’honradesa amb el lector i l’autenticitat—secundàries per Hitchens, doncs no menciona ni els fills ni les esposes en les memòries—, està present la voluntat de superar la pèrdua. A diferència del record, que suposa una actitud activa i creadora, l’evocació narra els propis fets com si es tractessin d’un subjecte extern. Quan es perd la dimensió temporal, i es redueix la narració a històries conjecturals, el record perd feblesa i el dolor que comporta s’esvaeix[2].

En els anys de joventut, Hitchens intenta reemplaçar les absències del “niu” familiar per  la duresa de la batalla ideològica. Parlant sobre la influència que han exercit en ell els seus pares, escriu: “No debería exagerar las contradicciones: una de los dos en apariencia severa, pedernalina, marcial, contenida y pesimista; la otra exótica, suplicante, esperanzada e indecisa (…) Aunque eso me ha dejado con un (…) miedo real a encuentros de clan como cumpleaños, navidades y otros momentos de alegría obligatoria, estoy bastante agradecido por la bendita ansiedad e intranquilidad que me han legado” [pág. 65-55]. I així explica la reacció que sent quan descobreix  que han posat preu al cap del seu amic Salman Rushdie: “Cuando el Washington Post me llamó el Día de San Valentín de 1989 para conocer mi opinión sobre la fetua del ayatollah Jomeini, sentí de inmediato que había algo que me comprometía por completo. Era, si puedo expresarlo así, un asunto que enfrentaba todo lo que odiaba contra todo lo que amaba. En la columna del odio: dictadura, religión, estupidez, demagogia, censura, amenazas e intimidación. En la columna del amor: literatura, humor, ironía, el individuo y la defensa de la libertad de expresión. Más, por supuesto, la amistad: aunque me gusta pensar que mi reacción habría sido la misma si no hubiera conocido a Salman en absoluto” [p.316]

 

En aquesta diatriba eterna trobem l’encant de Hitch-22. Sentimentalment, la por a pertànyer a un clan pot ser perjudicial o negativa. Políticament, la manca d’adhesió ideològica és un exercici de frescor intel·lectual. La manca d’un referent adult estable (als nou anys marxa de casa per estudiar, la mare es suïcida, el pare no exerceix com a tal) obliguen Hitchens a replantejar-se tots aquells criteris que un infant “normal” aprèn per socialització. Com si en fos conscient, agraeix l’ansietat i la intranquil·litat[3] rebuda pels seus pares. Ens equivocaríem, al meu entendre, si volguéssim detectar un deix d’ironia en aquestes paraules. A “Letters to a young contrarian”, escriu: “En la vida progresamos por medio del conflicto, y en la vida mental, mediante la discusión y la disputa”. Som conflicte. Oposició de forces. Xoc entre contraris. Maquiavel en la política, i Karamázov en la vida i la literatura. Res és completament blanc o completament negre. Tanmateix, el gris no és la immobilitat permanent, sinó el transit continu entre pols oposats. No hi ha matís, ni seritat, possible sense prèvies contradiccions. Són les regles que guien els nostres dies, i alegrar-nos-en.

A  “God is not great”, sorgeix la pregunta clau en tota la seva radicalitat: ¿si realment existís un Déu que controlés les nostres accions, deixant-nos sense la possibilitat de provar camins, explorar vies i equivocar-nos a manta, no ens abocaria a un estat de perfecció, nul·litat i conformisme asfixiants[4]? ¿Aquella dictadura en què l’error i l’aventura estarien prohibits? Les filosofies místiques són pèrfides en la mesura que consideren que hem d’aïllar-nos del món per poder explotar totes les nostres potencialitats. L’inscripció present a molts temples hindús—“Deixin la ment i les sabates a la porta”—és significativa. Si esquivem el pensament, tots els maldecaps i frustracions que genera, podrem realitzar-nos. Un raonament—“buidar-nos per omplir-nos”, “ser menys per ser més”— que Petrarca no hauria compartit.  “La vida sense activitat—escriu en una carta a Bocaccio—no és vida, sinó un destorb indolent i inútil[5]. Aquestes paraules sàvies ens recorden que no equivocar-se, paradoxalment, és la pitjor de les equivocacions. La derrota és preferible a la suplència.

Per les mateixes raons, Hitchens s’oposa frontament als totalitarismes i les visions socials utòpiques. Qui contempla la vida social com un projecte organitzat, acaba jutjant la seva existència—i el què és molt pitjor, la dels altres—com la desviació d’un model prefixat. Conseqüentment, renuncia a comprendre el món mitjançant esquemes ideològics. Sap posar-se en les sabates (no hindus) dels altres, però només vol caminar amb les pròpies. Escolta tothom sense deixar que ningú parli en el seu nom. Aquesta manca de sectarisme, per altra banda, no és gratuïta. Respecta suficientment els seus lectors per no confondre l’ambivalència amb l’ambiguïtat. Està convençut que si bé totes les opinions són respectables, no totes gaudeixen de la mateixa validesa argumentativa. La democràcia s’aixeca sobre aquesta premissa, i Hitchens n’és ben conscient. Considerar que totes les opinions tenen la mateixa legitimitat per se converteix el debat públic en superflu. ¿Perquè intentar convèncer, llavors, que les nostres idees són les més adequades? ¿Perquè intentar argumentar els plantejaments de forma racional? [6] En aquestes condicions, tothom té raó. Hitchens considera que entre la vacuïtat religiosa, el perfeccionsme polític i el postmodernisme banal, existeix un espai per la ciència i la racionalitat.

 

Fins ara, hem descrit una família que va ser (o millor dit, no hi va ser) i unes opinions polítiques i ideològiques canviants. ¿On trobar, per tant, l’estabilitat emocional necessària? Caldrà fer-ho en els amics i el seu compromís ètic. James Fenton, Martin Amis, Ian McEwan, Susan Sontag, Salman Rushdie, Richard Dawkins, Edward Said… Amb ells comparteix grans moments d’alegria que enriqueixen la seva vida i—més enllà de l’assagista polític o el professor de literatura anglesa—el fan sentir especial. Agraeix Hitch-22 a tots aquells que han estat “prou indulgents i amables per estimar-lo”[7] i recorda amb agraïment “com l’han deixat sense paraules”. L’amor i la generositat brollen a tutti pleni. Els jocs semàntics amb Rushdie, els debats estrafolaris amb Fenton—¿no seria més còmode que les dones tinguessin el cul i els pits a la mateixa banda del cos?—, les copes amb Martin, les conferències amb Susan, els viatges amb Ian… Tots els “sense” citats en el poema de Kipling—somiar sense ser esclau dels somnis, pensar sense conformar-se amb els propis pensaments—no serien possibles sense aquests “amb”. No és agosarat afirmar que, gràcies a ells, fou possible Hitch-22, i qui sap si tota la producció intel·lectual del seu autor.

Boccaccio va contestar a Petrarca: “si jo tingués només un tros de pa, el repartiria a parts iguals entre nosaltres”. Encara que haguéssim tingut la sort de ser amics de Christopher Hitchens, a partir del 15 de Desembre ja no podríem compartir-hi res. Només records, com els que ell ens ofereix a Hitch-22. Avesat a l’amarg consol de l’homenatge, no he trobat cap imatge que preservés millor la seva memòria. Una vida de contrasts. Plena de fèrtils discussions i crítiques destructives. Una vida amb moltes joves i conills, i poques velles i aneguets. Una vida que escoltava el xiuxiueig de Baudelaire quan ens anima a…

 Estar sempre embriacs. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos!”[8]

Una vida plena de vida. Christopher Hitchens. Descansa en guerra.


[1] I així, segurament, intentar que la vida d’Yvonne superi el seu record tràgic. “No la llamaba así en la época, pero “Yvonne” es el eco con el que evoco su recuerdo con más desgarro y añoranza. Después de todo, era su nombre, y era así como la llamaban sus amigos (…) Yvonne. Pero habrá más de eso cuando hable del comandante Hitchens” [pág. 25]. L’autor intenta recordar Yvonne com amiga seva, no pas com a mare. Per una banda, els amics de Christopher Hitchens són els principals protagonistes de les seves memòries, i així vol presentar la seva mare.. Per l’altra, l’intent de trencar els vincles de dependència que Yvonne mantenia amb la seva família i que—segons es desprèn en el fragment més  críptic i commovedor de Hitch-22—forçaren  el seu suïcidi: “También me sentí bastante deshecho por la segunda nota: esencialmente, se disculpaba por el desorden y la incomodidad. Oh,mami, tan típico tuyo. En su comunicación privada daba la impresión de pensar que eso era lo mejor para todos, y que era en cierto modo un pequeño sacrificio que a largo plazo acabaría beneficiando a todos los que la adoraban. Se equivocaba”. El contrast amb l’apel·latiu del seu pare—“comandant Hitchens”—és remarcable.

[2]“Muy a menudo, por ejemplo, sentadas ansiosamente en primera fila hay señoras de aspecto materanal que, cuando vienen más tarde a que les dedique un libro, dicen cosas tranquilizadoras como: “Es tan agradable conocerle en persona: tenía la impresión de que estaba muy enfadado y que era infeliz”. No era consciente de producir ese efecto” [pp.ss. 409-410].  És normal, parlant amb lectors de Hitch-22, compartir la sensació que les memòries emanen certa tristesa

[3] Qüestionari Proust: “¿La virtud que menos le gusta, o la más sobrevalorada?Fe. Seguida de cerca—ante la general escasez de tiempo—por la paciencia. ¿Cuál es su característica principal? La inseguridad.

[4] En aquest sentit, Hitchens es definia com “antiteista”. A diferència de l’ateu, l’antiteista no només nega l’existència de Déu, sinó que crítica la seva desitjabilitat. De fet, en les seves conferències hilarants, Hitchens acostumava a comparar la dictadura celestial amb Corea del Nord. Considerava més bènevola la dictadura coreana, doncs un podia alliberar-se’n quan moria. “No tengo ningún deseo de vivir en una Disneylandia de la mente y del espíritu, un nirvana de completitud total y nula. La promesa que hace la religión de proporcionar todo eso es, en mi opinión, claramente falsa”. (Amor, Pobreza y Guerra, pág.379)

[5] Carta a Bocaccio. Francesco Petrarca. Editorial Adesiara (2007).

[6] Les armes poden ser més seductores: “Si el relativismo significa desprecio por las categorías fijas y  por los hombres que se creen portadores de una verdad objetiva externa, entonces no hay nada que sea tan relativista como la mentalidad y actividad del fascismo. Nosotros los fascistas hemos manifestado siempre una indiferencia absoluta por todas las teorías […] El relativismo moderno deduce que todo el mundo tiene libertad para crearse su ideología y para intentar ponerla en práctica con toda la energía posible, y lo deduce del hecho de que todas las ideologías tienen el mismo valor, que todas las ideologías son simples ficciones.”. Benito Mussolini, 1921. Citat a Behemoth. Pensamiento y acción en el nacionalsocialismo. F. Neumann,  Fondo Cultura Económica, 1983, pág. 510

[7] Quins dos adjectius! Hitchens adopta una situació d’inferioritat respecte els seus amics. Ells han estat prou “indulgents i amables” per estimar-lo. Talment fos un acte de beneficència, i no pas un fet natural. No és fer retòrica afirmar que no agraeix l’amor que ha rebut de les seves amistats, sinó el fet d’haver-se sentit estimat. Els amics de Hitchens no ham omplert la seva vida, sinó que l’han conformat. Són el gerro i no l’aigua.

[8] Petits poemes en prosa (L’esplin de París) BAUDELAIRE, Llibres del Mall 1983.

Anuncis