Omplen estadis, firmen autògrafs, apareixen en milers de revistes, i influencien l’opinió pública amb les seves declaracions. Els polítics volen entrevistar-s’hi per ser populars. La common people intenta seguir els seus dictats i consells. Què fan, què diuen, els seus escàndols, les seves provocacions. Són una font contínua de notícies. El seu poder ha augmentat espectacularment durant els últims 300 anys. Mozart o Haydn havien de tocar segons els capricis dels seus protectors. Músics, reconvertits en líders espirituals, com ara Bob Dylan, John Lennon o Sid Vicious, poden influenciar—de fet, influencien—el comportament de generacions senceres. Tim Blanning analitza aquest gir copernicà en El triumfo de la música.

Un gos profenant un Déu modern.

QUI CANTA, QUI MANA.

Acantilado ha publicat “El triunfo de la música. Los compositores, los intérpretes y el público desde 1700 hasta la actualidad”. Tim Blanning, professor d’Història Moderna d’Europa a Cambridge i la Royal Academic of Arts, presenta una tesi original. La música s’ha erigit en la nova religió de les societats “secularitzades”. Blanning defensarà aquesta postura—certament marginal—en quatre grans blocs temàtics: la categoria o estatus social del músic, el propòsit de les seves obres, els llocs i espais utilitzats per reproduir-les i  la tecnologia usada. Com indica el subtítol de l’obra, podrem observar l’evolució que s’ha produit en tots aquests camps durant els últims tres segles.

La revolució romàntica capgirà els models tradicionals. La capacitat creativa dels músics comença a cobrar importància. Observem el canvi de paradigma. Mentre es composa la Passió segons Sant Mateu de Bach—considerada una de les composicions més notables de la cultura europea— per ser interpretada en el sí d’una litúrgia, Wagner féu crear un teatre a Bayreuth on poder interpretar les seves òperes. La música ja no compleix cap funció social explícita, ni els músics han d’acatar les ordres de mecenes. Dos factors principals desencadenen aquesta gran transformació. Per una banda, l’esglèsia ha perdut influència en el camp artístic; per l’altra, l’adveniment de la societat burgesa ha creat un públic prou ampli—sobretot a Anglaterra—perquè els músics puguin independitzar-se dels seus protectors.

Assistim a una confluència d’interessos. La classe burgesa, interessada en ressaltar la importància del gust artístic, pretèn reforçar el seu privelegi en una societat hermèticament estratificada. Al mateix temps, els músics volen més llibertat creativa, així com una lògica millora de les seves condicions laborals. Els fruits d’aquesta simbiosi no tarden en arribar. En l’enterrament de Mozart (1791), només hi assistiren el sacristà i el sacerdot. No es va instal·lar cap làpida per assenyalar la sepultura. Només trenta—sis anys més tard (1827), el funeral de Beethoven fou multitudinari.

A mitjans del s.XIX, el romanticisme ja ha impregnat la cultura d’una mentalitat diferent. El geni, l’espontaneïtat, o l’expressió són conceptes altament valorats “L’art havia deixat de ser un mirall—escriu Blanning—i s’havia convertit en una làmpara; ja no reflectia el món extern, sinó que il·luminava en la ment i en el cor del creador”. Oposant-se als valors il·lustrats, els romàntics no confien en la validesa de la pedagogia racional i empírica. El veritable ensenyament, sobretot per les masses analfabetitzades, s’ha de produir des de l’emoció. De cor a cor.

La revolució tecnològica del s.XIX també tingué afectes en l’àmbit musical. Juntament amb el violí, el pianoforte s’erigí com l’instrument preferit en les incipients classes mitjanes. Detectar el virtuosisme artístic de les obres clàssiques, o saber-les executar amb fluïdesa, s’exhibia com una mostra de cultura i refinament espiritual. Així mateix, predomina el concepte tècnic de “gust artístic” enfront la capacitat empàtica del compositor amb el seu públic. Era preferible observar els nou “do de pit” seguits que realitza el tenor de La fille du régiment que deixar-se endur per la música de Donizzeti.

El públic del s.XIX, per altra banda, era un  profund desconeixedor de les obres que escoltava. Blanning ens explica, molt sovint, es limitava a aplaudir amb més vigor aquelles cançons que—segons el llibret—pertanyien als compositors més reconeguts.  Aquesta ignorància, de fet, no aturà la progressiva estima envers els compositors. Si Mozart tenia admiradors, Beethoven estava perseguit per fans. El sorgiment de les litografies primer, les fotografies després, i el cinema en darrera instància, contribuiren a alçar-nos en un pedestal.

Actualment, la música ha envait molts espais de la nostra quotidianitat. El carrer, els centres comercials, les perruqueries, els estadis, etc. Cantants com Bob Dylan, John Coltrane, John Lennon, però també Sid Vicious o Joe Ramone són interpretats com autèntics líders de masses. Els polítics en són conscients, i s’hi volen entrevistar contínuament. A diferència de les anteriors religions, la música no encara el seu missatge transcendent en l’amor a la pobresa, la humilitat, o el poc sentit de la vida terrenal. Les seves filosofies de vida, trencadores, s’amaguen—segurament aquest és el gran descobriment—rera la inexcesabilitat: les limosines, els sacs plens de diners, i les altes muntanyes de farlopa.

Guillem Carreras. Abril 2012.

Advertisements